El doblatge en català no és l'apocalipsi del cinema
Dimecres passat es va aprovar la llei de cinema. Una iniciativa legislativa destinada a garantir normalitat lingüística en un sector en què la realitat del país no s'hi reflectia. En una societat en què la llengua autòctona comparteix presència social amb el castellà, és més que just i raonable que el ciutadà que assisteixi a les sales de cinema tingui la possibilitat de contemplar les pel·lícules en català, si més no en igualtat de condicions que el qui opta per fer-ho en espanyol.
Allò que en diferents àmbits de la cultura s'ha regulat d'una manera natural en el camp de la cinematografia no ha estat així. Per aquest motiu era inevitable la intervenció dels poders executiu i legislatiu. La norma legal s'ha aprovat amb un gran sentit de l'equitat. Els doblatges o subtitulats es faran en un 50% per cadascuna de les llengües.
És sota aquesta premissa justa que no s'entén com han posat el crit al cel els distribuïdors i els exhibidors per les conseqüències nefastes que, segons ells, tindrà l'entrada en vigor de la llei.
Segons va deixar dit divendres el Gremi d'Empresaris de Catalunya i Fedicine (la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics), el preu que haurem de pagar per veure i escoltar cinema en la nostra llengua serà la disminució del nombre de pel·lícules que es projectaran a Catalunya, la mala imatge a l'estranger, el tancament de sales i la pèrdua de llocs de treball. Tot un paisatge apocalíptic que fins i tot podria fer que les pel·lícules només es puguin veure en el seu idioma original, sense cap mena de subtítol. Potser arribarà un moment en què al ciutadà català no li caldrà el doblatge, però ara per ara té tot el dret que les institucions vetllin per la defensa de la seva llengua.
