Verges 2021

L’Assumpta, l’àvia de Ver­ges, quan estava de bon humor feia cons­tar que ella havia estat “ger­mana de llet” amb Fran­cesc Cambó. Hi havia mares –ignoro si encara és així– que no tenien prou llet als pits per ali­men­tar els seus nadons. Lla­vors acu­dien a una dida, dona que solia ser de carns abun­do­ses, i a la qual n’hi sobrava. No era gaire estrany veure-les a la porta de casa seva, amb una cri­a­tura pen­jant de cada mugró, que xucla­ven amb fruïció la dolça llet man­lle­vada.

Ver­ges és un poble harmònic, que sem­pre ha ron­dat el miler d’habi­tants. En els records d’infància, la vida girava a l’entorn de les ter­res, i dels ani­mals. Es deia que els ver­ge­li­tans por­ta­ven al but­xacó una còpia de l’inven­tari de l’herència, perquè sovint hi havia dis­cus­si­ons sobre la pro­pi­e­tat de cadascú. Un pam més o menys de terra gene­rava polèmiques apas­si­o­na­des al cafè de Can Grau, o al del Cen­tre!

La neces­si­tat de man­te­nir a les plan­tes bai­xes de les cases els ani­mals que ser­vien per tre­ba­llar els camps, o els que s’engrei­xa­ven per pro­por­ci­o­nar ali­ment, oca­si­o­nava que als car­rers del poble hi dominés la ferum del bes­tiar, i que s’hagués de recórrer als esclops per tran­si­tar a peu enmig del fang quan havia plo­gut massa. I a l’estiu, la tem­pe­ra­tura feia refu­giar la gent din­tre les cases.

Però ara tot ha can­viat. Si bé és veri­tat que el poble con­serva la mateixa estruc­tura que sei­xanta anys enrere, ja no hi ha bes­tiar dar­rere les por­tes, i el sòl dels car­rers està empe­drat o enllo­sat, per la qual cosa la nete­dat ambi­en­tal és gai­rebé abso­luta. Aquest any pas­sat han estat de dol, per no haver pogut fer la pro­cessó i altres actes mul­ti­tu­di­na­ris que ser­vei­xen per ani­mar el poble, i a les noies per tro­bar pare­lla...

“Car­rer del Senyor Llach. Metge”; ens va sor­pren­dre aquesta placa, perquè està dedi­cada expres­sa­ment al pare de Lluís Llach, tants anys metge de família, al qual acu­dia tot­hom que tenia un pro­blema de salut, i ell els ate­nia amb savi­esa i paciència.

Mesos enrere es va publi­car que Lluís Llach, pre­ci­sa­ment, havia deci­dit fer donació al poble dels tes­ti­mo­nis de la seva llarga car­rera pro­fes­si­o­nal. Ell és per a tots nosal­tres un pun­tal ferm de les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes. Caldrà tenir cura perquè tot el que hi aporti sug­ge­reixi clara­ment aquest com­promís, i el tras­lladi a les gene­ra­ci­ons futu­res.

A la pla­ceta, davant de l’ajun­ta­ment, hi tenen una “ofi­cina de turisme” que sovint està tan­cada. És de supo­sar que tot aquest inven­tari romandrà en aquell edi­fici, una vegada posat “en solfa”.

Ver­ges ha estat bres­sol de polítics, mece­nes, de can­tants, de canon­ges, de direc­tors d’orfe­ons, d’una poeta; amb un altar major a l’església dis­se­nyat per l’arqui­tecte Rafael Masó, i una cam­pana donada per una uru­gua­iana, de nom Mun­ta­ner, filla del poble, parenta de l’àvia Assumpta.

Es pot dema­nar més?