Tribuna
‘Blue days’
Demà serà l’anomenat blue monday, un concepte que sense cap base científica va fer fortuna gràcies a les campanyes publicitàries que li van donar ales. El que era un fet anecdòtic, aquell dilluns trist, ara podria fer-se extensiu a molts dels dies que estem sostenint en el context de pandèmia. Massa blue days (dies tristos). I és que estem davant la ja tercera onada de la pandèmia, després del Nadal més estrany i distanciat que recordem, amb restriccions de moviments i adaptant-nos a marxes forçades a un món absolutament desconegut. La tristesa ha estat, és i sembla que seguirà sent una companya de viatge d’aquests moments.
Gestionar la tristesa no és gens senzill, i més ara que ens sentim esgotades i amb certa desesperança després d’adonar-nos que la fi immediata de la pandèmia no arribaria amb les primeres vacunes o amb l’entrada del 2021. El desig s’havia arribat a confondre amb la realitat, i les expectatives s’havien inflat com globus carregats de frustració que ara en alguns casos estan esclatant. Moltes persones ara estan paint el cop de realitat que fa que ens puguem sentir encara més abatudes.
Melangia per com vivíem i el neguit de no saber si allò tornarà, tristesa per la cruesa del que estem vivint i desesperança per la sensació de no veure la fi, tot i els esforços que fem, i això sumat a una crisis social i econòmica que ja ens està ofegant. Situades en un fort abisme (el present) al qual no estàvem acostumades, entre un passat que ja es considera llunyà i inexistent i un futur que ni s’albira.
Ara és urgent la gestió d’aquesta tristesa perquè no ens hi quedem atrapades. Sentir ara tot això és normal, i és que no hem d’oblidar que totes les emocions són útils i necessàries. L’important és saber-les gestionar. Identificar que la sentim i acceptar-la és el primer pas per poder gestionar-la. Compartir-la és clau per a una bona salut mental. De fet, com diu un proverbi suec, l’alegria compartida és doble alegria i la pena compartida és mitja pena. Col·lectivitzar-la suposa buidar una motxilla que cada cop ens pot pesar més i contrarestar-la incorporant experiències positives, fent activitats quotidianes que ens nodreixin de benestar, pot ser un gran bàlsam. Centrar-nos en allò que depèn de nosaltres, aquells petits objectius assolibles que són al nostre abast ens retornarà la sensació de control.
Però també hem de ser conscients de la dimensió col·lectiva de la tristesa, que pot aparèixer amb més força com més s’allargui la pandèmia i la crisi que se’n deriva. I és que aquestes tendències col·lectives no s’autolimiten sinó que solen expandir-se. Per tant, tan sols la tendència contrària podrà posar fre a l’expansió d’aquesta. Ara té sentit connectar amb aquest sentiment d’abatiment, desorientació o desesperança, però per sortir-nos-en cal ser conscients que com a col·lectivitat haurem de reconnectar-nos amb actituds més compassades amb el benestar.
Plantejaments més optimistes (que no naïfs), més alineats amb la reconstrucció personal i col·lectiva. És important poder establir dics de contenció per a aquesta tristesa col·lectiva, des de posicions en clau positiva que esdevinguin una oportunitat per a redefinir-nos encarant un present i un futur més afinats amb la vida.