Adaptar-se o rebel·lar-se

Dissabte va fer deu mesos d’aquesta nova realitat que ens toca viure. Si avui fa un any ens haguessin dit que ens acostumaríem a estar sense bars –almenys amb horari normal–, que estaríem tranquil·lament tres dies sense sortir de casa o que passaríem setmanes senceres sense veure la família o els amics, no ens ho hauríem cregut. Passats deu mesos hem normalitzat unes situacions que de normals no en tenen res. En la naturalesa de tota criatura existeix la facultat d’adaptar-se a l’entorn, allò que els educadors anomenen “educació ambiental”, centrada en la relació home-entorn. I la pandèmia ha demostrat que és cert. Ja ni hi pensem, que hem de posar-nos la mascareta per sortir, que per anar a comprar segurament haurem de fer cua per les limitacions d’aforament i que a les nits, tothom a casa seva. Suposo que davant d’aquestes circumstàncies només hi ha dues sortides: adaptar-se, per molt que ens foti, o rebel·lar-se.

Segurament una opció i l’altra depenen molt del moment de la vida en què t’enganxa tot plegat. No és el mateix haver-se d’estar a casa amb vint anys que amb setanta. Les ganes de veure gent, de fer animalades i les necessitats de la vida són unes altres. Però això no justifica comportaments com els que s’han vist aquest cap de setmana en diverses poblacions catalanes en què alguns grups que se saltaven tota normativa han acabat agredint agents. És cert que tothom està cremat per la situació, però també entren en joc els valors, l’entorn i l’educació de cadascú.

Mentrestant el nombre de casos de Covid segueix augmentant i el de malalts ingressats a les UCI, també. Les previsions són d’una pandèmia amb tendència al creixement. I és quan et preguntes: totes aquestes mesures que ens costa tant acatar –moltes vegades també és perquè les canvien dia sí dia també– serveixen per a alguna cosa més que per fer pessigolles al virus? Quina societat tindrem quan tot això passi? D’aquí a deu mesos serem capaços d’acostumar-nos a una realitat que no podem imaginar ara? O ens rebel·larem?