Exiliats, sí, i tant

Ho han estat des del pri­mer dia, d’exi­li­ats, igual que els que són a la presó són pre­sos polítics, però la sentència del Tri­bu­nal d’Apel·lació de Brus­sel·les que denega defi­ni­ti­va­ment l’extra­dició del con­se­ller Lluís Puig tanca qual­se­vol debat. I més si la sumem al que havien deci­dit prèvia­ment jut­ges bel­gues, esco­ce­sos i, sobre­tot, ale­manys. La dar­rera sentència és una desau­to­rit­zació total al Tri­bu­nal Suprem, ja que deixa clar que aquest òrgan no era com­pe­tent per jut­jar-lo i, fins i tot, qüesti­ona que fos com­pe­tent per al judici als pre­sos polítics, ja que tots ells ja no eren afo­rats. De fet, algun no ho ha estat mai... Però, i aquí rau la clau del perquè són exi­li­ats, la sentència deixa clar que s’ha vul­ne­rat el dret fona­men­tal, el del jutge natu­ral o pre­de­ter­mi­nat per la llei. Però, a més, la sentència afirma que hi ha un “risc greu de vul­ne­ració dels drets fona­men­tals” de Puig si és extra­dit. Vaja, que havia de mar­xar per no ser víctima d’aquesta vul­ne­ració i, per tant, és un exi­liat.

La sentència no diu res que no sapi­guem, res que no quedi clar en lle­gir els infor­mes dels fis­cals o les reso­lu­ci­ons de Lamela, Lla­rena o Marc­hena. Tot –no ens enga­nyem tam­poc amb els impe­di­ments judi­ci­als als decrets per atu­rar la pandèmia– és política. Una ven­jança orques­trada per dina­mi­tar el movi­ment inde­pen­den­tista després de l’ensurt que va supo­sar l’1-O i, sobre­tot, la vaga gene­ral del 3-O. Tant és així, que l’Estat ha fet tram­pes, com diu també la mateixa sentència belga, en, per exem­ple, voler fer pas­sar el pre­sumpte delicte de mal­ver­sació per cor­rupció, que forma part de la llista dels 32 pels quals l’euro­or­dre s’exe­cuta automàtica­ment.

Hi ha una cosa clara: si Puig­de­mont, Comín, Puig, Ser­ret o Rovira no hagues­sin mar­xat, el seu nom també esta­ria en la llista de per­so­nes empre­so­na­des de manera “arbitrària” i “des­pro­por­ci­o­nada” que han de “ser posa­des en lli­ber­tat imme­di­a­ta­ment” segons Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal o el Grup de Tre­ball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU. I no cal per­dre’s en com­pa­ra­ci­ons, perquè cada cas és dife­rent i cada època també. No hi ha exi­li­ats de pri­mera i de segona, tots ho són.