Mítings

Durant prop de trenta anys he vis­cut a escas­sos metres dels dos esce­na­ris on, pro­ba­ble­ment, s’han fet més mítings de cam­pa­nya a Bada­lona. Són dues loca­lit­za­ci­ons bus­ca­des perquè en aquell barri hi viu un de cada qua­tre bada­lo­nins. Traduït a votants, sobren pape­re­tes per ensa­li­var. Parlo del poli­es­por­tiu de Llefià i de l’amfi­te­a­tre del Gran Sol. M’he empas­sat dese­nes de mítings de tots els colors. De petita, els pares m’hi por­ta­ven. Dels del Gran Sol no tenia esca­patòria. Se sen­tien des de casa. Podria escriure un lli­bre sobre com ha evo­lu­ci­o­nat l’attrezzo per reduir-ne l’afo­ra­ment i fin­gir, tant sí com no, que en aquell espai no hi cabia ni una agu­lla. També puc donar compte de cen­te­nars d’auto­cars amb mili­tants que he vist par­tir cap al míting final de cam­pa­nya. I de com els telèfons tre­uen fum, els dies pre­vis, recor­dant a la gent que no pot fallar. O que l’entrepà i l’aigua cor­ren aquell dia a càrrec del par­tit, només fal­ta­ria. Això dels mítings, i dis­culpi’m l’expressió, sem­pre m’ha sem­blat una demos­tració d’aviam qui la té més llarga. Jo només hi veig con­vençuts. Els mítings no són com les jor­na­des de por­tes ober­tes de les esco­les, quan en recor­res un bon gra­pat, ben moti­vada, abans de fer-ne la selecció. Si depèn de mi, aquest cop, en ple pic de la ter­cera onada de la pandèmia, els par­tits se’ls poden estal­viar. Així de pas­sada ens evi­tem la indig­nació que des­perta saber que no puc anar a Cale­lla a visi­tar un fami­liar però sí a escol­tar qual­se­vol cap de llista, per molt que així ho digui la sacro­santa Cons­ti­tució.

Aviat farà un any que es lluita con­tra el coro­na­vi­rus i, per tant, ja fa més de tres-cents dies que la gent no està per orgues. Les bata­lles par­ti­dis­tes i la gestió de la pandèmia han cre­mat a pro­pis i a ali­ens. Així que compte que la cam­pa­nya que aquesta nit arrenca no acabi fomen­tant, sense pre­ten­dre-ho, que la gent es quedi a casa.