Viure a Anarene

Hi ha tantes altres coses sobre les quals escriure, però vull fer-ho a propòsit de Cloris Leachman, que va morir fa pocs dies, als 94 anys, essent recordada a les notes necrològiques com una actriu sobretot de sèries televisives particularment dotada per a la comèdia des que, encarnant Phyllis Lindstrom a El show de Mary Tyler Moore, va guanyar els dos primers Emmy dels vuit que va obtenir. Que era bona per a la comèdia també ho va demostrar amb Frau Blücher a El jove Frankenstein. Tanmateix, crec que no només parlo per mi si dic que Cloris Leachman és, per damunt de tot, Ruth Popper a The Last Picture Show, que deu ser un dels films més tristos de la història del cinema.

Ara es compleix el cinquantenari d’aquesta pel·lícula de Peter Bogdanovich que, basada en una novel·la de Larry McMurtry, transcorre a Anarene, que remet al nom d’un poble de Texas que realment va existir entre el 1908 i el 1955 lligat a la indústria del carbó, però que és una invenció per representar els mons que s’acaben i el tedi del mentrestant duren sense futur. Els joves s’avorreixen a Anarene i volen marxar-ne. Un d’ells (el taciturn Sonny, interpretat per Timothy Bottoms) és amant de Ruth Popper, dona malcasada a la quarantena que ni amb el sexe furtiu sembla sentir una espurna de felicitat. Atret per la juganera Jacy (Cybil Shepherd), Sonny abandona Ruth, que encara s’enfonsa més; però, mort el seu germà petit en ser atropellat i sense que Jacy li faci més cas, el noi torna i, en un final que commou en part per la sensibilitat de Cloris Leachmann, ella li retreu l’abandó, però li surt la comprensió davant la pena: “No importa, no importa”, li diu agafant-li la mà. Abans, tanca el cinema del poble i, en l’última sessió, s’hi projecta Red River, de Howard Hawks. Recordant la tristesa del film, he sentit com si vivíssim a Anarene, un món que s’acaba tal com era mentre es van tancant cinemes.