Resiliència

Sembla una prova d’esforç, com les que et fan per poder accedir a una fitxa federativa qualsevol o com les que han de superar els bancs davant d’alguns organismes internacionals per verificar la bona salut econòmica de l’entitat. La pandèmia ens està forçant totes les costures i algunes fa mesos que s’esquincen sense treva. Veure l’avinguda Just Marlès de Lloret amb només persianes abaixades un d’aquests diumenges impressiona. Ho fa pel que simbolitza, pel que hi ha al darrere. El terreny dels espais de festa reconeguts arreu del planeta com ara les discoteques Saint Trop o Colossos ara resta en silenci. El temor és que, un cop superada aquesta prova d’estrès en tota regla, molts negocis continuaran en silenci. Les dades mostren com l’atur dels més joves torna a disparar-se a casa nostra i l’evolució de tot plegat fa témer que les pitjors dades socials i econòmiques encara estan per arribar. Els ERTO encara maquillen les dades de l’atur general i l’esperança que el turisme es recuperi amb força a l’estiu comença a posar-se en dubte amb unes dades de vacunació molt lluny d’aconseguir la immunitat del 70% de la població com va anunciar la Unió Europea. Però aquesta llarga travessia que acumulem de pandèmia va més enllà de la feina i del futur laboral. Arriba fins al nostre ser. La limitació de veure alguns familiars, ja sigui per evitar el risc de contagi dels que tenen edats avançades o perquè viuen en altres municipis i no volen incomplir les normes. Això ens afecta, i l’aspecte psicològic de seguir en aquesta cursa de fons en què s’ha convertit la Covid-19 va cada cop agafant més força. El confinament ens ha desestabilitzat com a societat i també individualment. Veiem amb recança com han marxat miler de persones, en molts casos els més grans, els que sempre ens animaven a tirar endavant i a pensar que el futur serà millor. Veiem soques noves del virus i amb incertesa n’esperem l’arribada, sobretot perquè una lliçó clara que hem après és que les previsions dels que més en saben, d’aquesta pandèmia, sovint han errat, com quan encara ens deien que preocupava més la grip comuna abans que l’allau del coronavirus ens aixafés amb les xifres. Cal seguir i fer-ho amb el cap ben situat. Sabent que la cursa de cinc quilòmetres que vam començar a principi de març de l’any passat s’ha transformat en una llarga marató i que cal tenir forces per recórrer tot el trajecte. Cal mirar endavant i pensar que, per tossuderia, cautela o col·laboració, ens en sortirem malgrat les adversitats. L’experiència Obrim Girona és una via més per intentar recuperar certes activitats ara vetades o restringides i la tecnologia Blockchain pot ajudar ara i en un futur a fer que Girona miri amb optimisme l’esdevenir. De moment, mentre continua la dura cursa, només ens queda resistir. A tots plegats: resiliència!