De set en set
Pactes
És una qüestió molt recurrent en campanya electoral, i fins i tot arriba a convertir el debat en el més semblant a un monotema. Qui vol pactar amb qui? L’accent, sovint, es col·loca en direcció contrària: quins són els partits amb els quals no arribaria ni boig a un acord? I, com qui no vol la cosa, el debat s’instal·la de forma reiterada en el terreny del veto, del rebuig i de la desqualificació. Fins i tot entre les forces que, quan grates en aspectes socials dels programes electorals, hi trobes més afinitat que no pas hostilitat. El 14 de febrer es preveu una xifra rècord d’abstenció. La mateixa nit electoral sentirem molts caps de llista atribuint la culpa de la desafecció democràtica a la pandèmia.
Estic envoltada d’amics que no pensen votar. No es compten entre els indecisos, ni molt menys. Ho tenen ben clar. Que ningú els esperi el dia 14. No és per culpa del coronavirus. Són, totes elles, persones que si bé no han enviat la política a la paperera, li han buscat lloc al traster, aquell indret on diposites coses que amb prou feines faràs servir però que un bon dia pots recuperar i que no te’n desprens perquè les havies arribat a tenir en estima. Els garanteixo que és gent interessada per tot el que els envolta, però ara es declaren esgotats de veure’s rodejats de polítics que, a l’hora de buscar culpables, sempre assenyalen l’altre. Han decidit desertar de tanta crispació, mentre l’administració els bombardeja a impostos (la majoria són autònoms, així que ja poden comptar) i ningú no els aporta solucions que frenin la pèrdua constant de poder adquisitiu. Són recuperables? “Si els polítics pensessin en les persones, aquestes eleccions només podrien acabar amb un gran pacte entre JuntsxCat, ERC i el PSC, la via més ràpida i solvent per reconstruir el país que ens està quedant”, m’explicava un d’ells, l’altre dia. I confesso que m’ha fet pensar més que tots els partits plegats.