Maurice

“M’he gua­nyat cada lloança, cada crit d’admi­ració! Soc el símbol de la França! I al cor­ral, quan ve pitança, jo l’estreno, gall que só.” Així comença el poema de Josep Car­ner que Joan Manuel Ser­rat va popu­la­rit­zar en una de les seves esplèndi­des ver­si­ons de poe­tes cata­lans. Ara el gall de la França té nom propi: Mau­rice. Així es deia el gall, ja tras­pas­sat, de l’ardida Madame Corinne Fres­seau, una pagesa de Saint-Pierre-d’Oléron que va defen­sar el dret del gall a ento­nar el seu qui­qui­ri­quic joiós a cada trenc d’alba. Uns esti­ue­jants oca­si­o­nals van por­tar gall i mes­tressa als tri­bu­nals con­si­de­rant que els càntics de l’ani­mal per­ju­di­ca­ven el seu des­cans noc­turn. La bata­lla legal s’ha resolt a favor de la França del ter­roir i con­tra les pre­ten­si­ons de la França urbana. El cas ha pro­pi­ciat l’apro­vació –unànime!– d’una llei al senat de la nació per donar segu­re­tat jurídica als alcal­des que han de ges­ti­o­nar els con­flic­tes entre foras­ters pere­pu­nye­tes i la població rural. Els excel·lentíssims sena­dors ho han apro­fi­tat per posar-hi una mica de gran­deur i han bate­jat la llei com la de “defensa del patri­moni sen­so­rial de la França”. Els legis­la­dors no s’han obli­dat pas de pro­te­gir sons com el rac-rac de gra­no­tes i gri­paus, ni flai­res tan pecu­li­ars i refi­na­des com les dels fems o les tifes de cavall. La pagesa denun­ci­ada als tri­bu­nals ha decla­rat amb emoció, i un punt de revenja con­tin­guda, que “la ciu­tat també té els seus sorolls”. Des d’aquí volem salu­dar –in memo­riam– el gall Mau­rice i el seu cant ances­tral. El difunt Mau­rice ha donat nom al símbol de la França i es pro­jecta com a emblema dels millors valors repu­bli­cans.