Opinió

Keep calm

Madrid amb pell de xai

L’uni­o­nisme es des­mi­li­ta­ritza. Han pas­sat a la història els esca­mots noc­turns que ata­ca­ven este­la­des solitàries o file­res de llaços grocs i Inés Arri­ma­das i el seu seguici es trans­ves­tei­xen de tele­tub­bies i s’abra­cen en soli­tari des dels car­tells elec­to­rals. Han des­a­pa­re­gut els ter­tu­li­ans de Soci­e­tat Civil Cata­lana dels canals de Madrid, sense que ningú no els trobi a fal­tar. Fins i tot s’han aca­bat les pro­vo­ca­ci­ons a Amer, ara que s’han ado­nat que l’exili serà impos­si­ble de der­ro­tar. Via pragmàtica, doncs. El PSOE envia un buròcrata de par­tit per inten­tar nar­co­tit­zar la política cata­lana i, com sem­pre, els comuns fan la feina bruta de l’esquerra espa­nyola, equi­pa­rant JxCat amb el PP, i la del règim, fent veure que volen can­viar-lo. Més enllà, Vox, el par­tit de Jusa­pol, ocupa el racó assig­nat com a advertència i amenaça, per si de cas.

Tot ple­gat és la segona fase del pla que va començar amb les por­res del Pri­mer d’Octu­bre. Les represàlies han impac­tat fort en l’opinió pública d’aquest país i, ara, el lema és girar full. Interessa que la soci­e­tat cata­lana oblidi l’Estat que la va agre­dir i accepti l’statu quo sense dema­nar expli­ca­ci­ons ni recla­mar drets. Decadència suau i retorn al règim comú ins­ti­tu­ci­o­nal, polític i econòmic. La pro­posta de Madrid és una amnèsia densa i dòcil, com la del 78. I, ja se sap, les pol­tro­nes autonòmiques con­vi­den a la becaina.

La icona política del naci­o­na­lisme espa­nyol és el soufflé, aquell que es desin­fla quan rebai­xes la tem­pe­ra­tura. I per això la recepta d’aquí ha de ser la del brou, la de les dues tas­ses que no volen pren­dre’s a Madrid la nit del 14 de febrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.