opinió
El poder derivat de l'èxit
Tots els presidents dels EUA des de Truman emprenen guerres d'intervenció arreu del món sense declarar-les obertament i sense obtenir l'aprovació del legislatiu
Al 1942 s'assaja amb èxit la primera reacció atòmica a la Universitat de Chicago per Enrico Fermi. Això demostra la viabilitat de desenvolupar una bomba atòmica amb fins militars.
El president Roosevelt, en plena guerra al Pacífic i a Europa, decideix engegar el Projecte Manhattan, que col·loca sota control militar per preservar-ne el secret i protegir-ne el control. Més de 300.000 persones hi participen, no es demana finançament al Congrés i el projecte es manté en secret. De fet el vicepresident Truman només el coneix quan mor el president Roosevelt i arriba ell mateix a la Presidència. Els ingents fons públics necessaris són derivats del pressupost de Defensa, la guerra fa possible que no arribin a ser coneguts ni pel govern. El projecte disposa d'un director científic, Robert Oppenheimer, i d'una direcció operativa comandada pel general Groves que té línia directa amb el president.
Al juliol de 1945 es fa un assaig amb èxit i és per tant possible la utilització militar de la bomba de manera immediata. La guerra amb Alemanya i Itàlia ja ha acabat però el Japó encara resisteix. El debat als comitès científic i militar del projecte és si s'ha d'utilitzar contra un objectiu civil, si s'ha d'avisar prèviament del seu ús, si s'ha de fer un assaig sense víctimes que demostri la seva potència, quines són les responsabilitats polítiques de no utilitzar una arma que ha costat mils de milions de dòlars i que pot ser la causa de víctimes militars americanes a la guerra amb el Japó si no s'utilitza i aquesta s'allarga... S'entra en una dinàmica en què els decisors són condicionats per les decisions ja preses, perquè no es tracta de fer el millor pel país sinó el que menys perjudica els interessos dels que han portat les coses fins a aquest punt. Es pren la pitjor decisió i la bomba es llança a Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945, moren a la primera explosió 70.000 persones i a la segona, 40.000.
En endavant res ja no serà igual. La Constitució dels EUA estableix que el President és el comandant en cap de l'exèrcit en temps de guerra i això fa creure a Truman que pot dirigir la política en base a aquests poders extraordinaris que vol exercir de manera ordinària. Les vagues de la indústria i el ferrocarril de 1946 a 1950 pretén resoldre-les per mesures policials, militarització i estat d'emergència, fent ús d'uns poders abusius respecte dels que li atorga la Constitució. La guerra de Corea al 1952 es fa sense aprovació del Congrés i sota el teòric mandat de les Nacions Unides quan Corea del Nord envaeix la del Sud. La guerra s'inicia abans de tenir l'aprovació del Consell de Seguretat al qual no hi és l'URSS per la presència de Taiwan, però el fet és que la guerra no és mai votada al Congrés. Vietnam és una repetició de Corea. El president Johnson, després de l'atac americà al golf de Tonkín i de la resposta de Vietnam del Nord l'agost de 1964, comunica al Congrés que defensarà Vietnam del Sud en base al Tractat de Defensa mútua del sud-est asiàtic, és a dir, es demana autorització per continuar una acció militar ja iniciada que esdevé una guerra de terribles conseqüències. El principi d'actuació és el mateix: una vegada iniciades les accions militars, el president, en tant que cap de l'exèrcit, decideix sense el control formal del Congrés l'abast de la guerra i la mobilització dels recursos per mantenir-la.
Tots els presidents des de Truman emprenen guerres d'intervenció arreu del món sense declarar-les obertament i sense obtenir l'aprovació del legislatiu. Grenada, Cuba, Panamà, Iran, Etiòpia, etcètera, són exemples clars que les prerrogatives de comandant en cap de l'exèrcit són abusades per projectar el poder dels EUA, esdevinguts primera potència del món.
El contrast respecte del president Wilson, que veu refusar pel Congrés l'entrada dels EUA a la Societat de Nacions al 1919 en raó a la cessió de sobirania que significa per als EUA l'obligatorietat d'intervenció militat en cas de decisió d'aquell organisme internacional, és radical. És el poder que es deriva de l'ús de la guerra com a eina política que determina sense cap control el president que decideix iniciar-la o mantenir-la.
La creació dels serveis de seguretat CIA, NSA, etcètera, i la cobertura sota la classificació de secret de moltes accions militars i polítiques dóna una excessiva impunitat a l'executiu sense suficient control i contrapès. Significa a la pràctica la negació del principi que el poder legislatiu està per sobre de l'executiu i estableix i defineix els límits d'aquell. Hi ha un abast diferent entre el poder dels presidents americans de la segona meitat del segle XX a la política interior i l'exterior, que es deriva de l'autoassignació del rol de comandant en cap de l'exèrcit en guerres que no es declaren i accions secretes i encobertes fetes amb impunitat. Això no succeeix igual a la política interior, on els ciutadans i els congressistes controlen de prop l'acció de l'executiu.
És la conseqüència inevitable del poder d'una nació que esdevé la primera potència del món, de la mateixa manera que el Senat romà donà pas, amb Cèsar, al govern d'emperadors absoluts i l'Assemblea francesa dóna pas amb Napoleó a l'imperi. L'èxit de l'executiu porta a l'excés i l'abús del seu poder. La solució és difícil però el mal és cert i històricament comprovable.
