La Catalunya real

Diumenge a la nit tornarem a tenir un retrat de la Catalunya real. De la que surt dels vots i no de les enquestes. De les urnes i no dels tribunals. De la voluntat popular, no dels desitjos. Altra cosa és que la foto agradi als que durant la campanya s’han atribuït l’exclusiva de representar-la. “Nosaltres som la Catalunya real, de la gent real”, diu un dels eslògans del candidat Illa. Home, que qui acabi votant el PSC representa una part important del país és evident, però la hipèrbole canta fins i tot en campanya. I, sobretot, ofèn. Que no és real la majoria independentista sorgida de les últimes eleccions al Parlament? Que no són dones i homes reals els que duen més de tres anys a la presó o a l’exili? L’1 d’octubre i el 3 d’octubre, no van ser reals? I els prop de tres mil represaliats? Els més de dos milions de vots que van obtenir JxCat, ERC i la CUP en les eleccions convocades per Rajoy el 2017, no pertanyen a la Catalunya real? És una simple il·lusió l’augment creixent de suport a la república i a la independència? Es pot mirar al futur, cal fer-ho, però dir que no es pensa perdre ni un segon a analitzar què ha passat, afirmar que Catalunya ha llençat deu anys a les escombraries, és un insult no només als que s’hi han jugat la pell, sinó a tots els que s’han anat decantant per opcions independentistes a cada votació. No ha estat sol, el candidat Illa, en el mantra de la dècada perduda. L’han corejat els líders del tripartit del 155 –Sánchez, Arrimadas i Casado–, que s’han bolcat en unes eleccions que veuen com la revenja de les del 2017, en què no els va sortir la Catalunya que volien.