Llibertat, amnistia i prou d'autonomia

Dissabte a Barcelona hi haurà un retrobament d'antics companys. Una trobada que fa pensar en aquells sopars d'antics alumnes de l'escola que, després de compartir anys d'infantesa i adolescència, la vida els ha portat per camins diferents, no s'han vist mai més i just queden un dia per sopar tots plegats. La convocatòria d'aquest dissabte no ha de ser ni això ni tampoc una trobada nostàlgica. Tot i que el referent d'aquella gran manifestació, encara reivindicativa, de l'Onze de Setembre del 1977 serà present en la concentració de demà passat. Pels uns, perquè es vol aconseguir o superar l'èxit d'aquella munió de catalans que van sortir al carrer, encara sota aquell lema de «Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia» de l'Assemblea de Catalunya –que després d'allò va quedar liquidada–, però que avui volen anar molt més enllà d'un pacte autonòmic que ja està superat. Pels altres –més conservadors–, perquè encara aspiren, 33 anys després, a aconseguir que es compleixi el tercer punt reivindicatiu del que va ser la plataforma unitària més important que ha tingut mai Catalunya: l'Estatut d'Autonomia.

La jornada de dissabte no té res a veure amb la diada del milió de catalans. No hi ha il·lusió, ni tan sols el desencís que va venir després. Avui hi ha gent emprenyada, cansada, descoratjada, esgotada, esbalaïda, fatigada, avorrida, fastiguejada... vaja, que està tipa que els catalans siguin l'ase dels cops d'un Estat que no en vol saber res, de les seves aspiracions nacionalistes; que incompleix el pacte constitucional i polític, i que tolera que una colla de magistrats trepitgin l'essència de la democràcia i es passin pel folre la voluntat popular expressada en un referèndum, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. Hi ha preocupació per l'empobriment d'un país que havia estat el motor de l'economia espanyola i que ha fet figa per la desinversió, l'espoli fiscal...

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut suposa un punt d'inflexió de la relació dels catalans amb Espanya. Demà passat, no sé si el crit serà «Som una nació.» Fa mols anys, massa anys, que el sentim. Potser es reclamarà el dret a decidir, un dret que legalment ni tenim ni tindrem. Tampoc sé en quin punt de la picabaralla política sobre el lema de la manifestació es tancarà la convocatòria. Però del que estic segur i convençut és que el crit unànime serà: «Prou. Ja en tenim prou.»