La central sobiranista

Els ciutadans han decidit que no volen girar pàgina a la darrera dècada, i la capacitat de mobilització de l’independentisme es manté també sobre la taula. La majoria independentista és més àmplia que mai i aquest és el factor decisiu que frena la “tornada” a la Catalunya autonomista que el PSC i la resta de l’unionisme perseguien. Ara bé, tampoc som exactament on érem.

Les urnes han fet palesa l’evidència arrossegada des de fa mesos: al país i al procés els calen encetar una nova etapa. Un canvi al govern que, amb tota lògica democràtica, ha de presidir Pere Aragonès. El PSC ha guanyat les eleccions amb un grapat de vots més que ERC, però sense una majoria parlamentària viable és una victòria estèril. Fins i tot, i nodrint-se de la descomposició de Ciutadans, els socialistes han perdut tres diputats respecte als vencedors d’Arrimadas el 2017. Amb un 51% de vots independentistes –74 diputats contra els 53 unionistes– i amb un Sánchez a qui li cal el suport d’ERC al Congrés, els socialistes tenen complicat seguir fent veure que el conflicte no existeix. Ni aquí ni allà.

El lideratge d’ERC reforça la seva estratègia de teixir aliances el més transversals possible que facin créixer un sobiranisme consolidat ja com a tram central de l’espai electoral i polític a Catalunya. El suport de les urnes nega els arguments dels qui defensen que no s’entreveu camí possible pel qual la independència pugui avançar. Apuntala la necessitat d’un diàleg negociador amb l’Estat, encarat a aconseguir un referèndum acordat que en faci possible la implementació amb garanties dels resultats, i una sortida als presos i exiliats. L’avanç de l’independentisme com a bloc ens acosta a aquest escenari, però la formació d’un govern de coalició o amb suports externs sobiranistes, encara més. Junts, els comuns i la CUP han de decidir de quina manera volen implicar-s’hi.