Política i cultura

Els podria parlar dels resultats electorals de diumenge, però prefereixo parlar-los de cultura. Podria divagar sobre l’auge de l’extrema dreta, però em decanto per recordar la meravellosa història d’Italo Calvino i el seu Si una nit d’hivern un viatger, que em va captivar des de la primera plana. Alguns lectors potser voldrien que em centrés en com ha crescut l’independentisme i reforcés el missatge que s’ha superat el 50% del vot, per bé que m’inclino més per perdre’m pels paisatges dòcils del Mar d’estiu de Rafel Nadal i deixar-me arrossegar pels personatges, casuals o no, que l’escriptor es troba en els seus viatges. Podria trencar una llança perquè els partits se centressin a lluitar contra la crisi sanitària i la social, que ja veiem acostar-se, però soc dels que opten per deixar-se amanyagar pels llibres de Paul Auster, amb històries que potser expliquen poc, però que ho relaten tot. Podria versar sobre l’abstenció provocada per la pandèmia o per la desafecció, però veig molt millor opció passejar per la Costa Brava amb la ploma afilada i sempre exacta de Josep Pla, encara que sigui una sornegueria políticament incorrecta amb determinades temàtiques de l’àmplia obra de l’empordanès. Podria ser més banal i centrar-me en com vesteixen, parlen o es mouen els candidats que ara passaran a ser diputats, però em ve més de gust refugiar-me en la ironia de Tom Sharpe i el seu gran Wilt i les seves peripècies. Els podria detallar els fulls de ruta, sovint perduts, d’una i altra formació per arribar a l’anhelada independència, però em captiva molt més recórrer amb entusiasme el llibre de contes de José A. Donaire, que em permet enllaçar amb el millor Calders o la minuciositat de Quim Monsó i els seus textos embriagadors d’alta literatura. Els podria marejar amb les dates en què ara caldrà seguir la política catalana fins a tornar a tenir president, però m’amago en el trencaclosques ennegrit en què es converteix A sang freda, de Truman Capote, i en els llibres més de quilòmetre zero de la col·lecció de Llibres del Delicte. Fins i tot els podria parlar de com la política catalana pot impactar ara en la política de La Moncloa en els propers mesos, però em sedueixen encara més les històries d’amor senzilles i sensibles de Xavier Bosch. Els podria parlar de l’efecte Puigdemont o, si ho prefereixen, de l’efecte Illa, però continuo trobant més enriquidor perdre’m per una llibreria i recórrer amb la mirada o tímidament amb el dit els lloms dels llibres que em criden l’atenció, ja sigui pel títol, l’argument o la banal portada escollida. Potser no els he parlat de política, però potser parlant-los de cultura i de llibres només he estat parlant de política. I recordin: els dissabtes ja poden obrir les llibreries. Ara, ja passades les eleccions, mirin més de lluny la política i acostin-se més a la cultura.