Opinió

Tribuna

Ni presentisme ni futurisme

“ Per escriure present i futur és evident que abans cal afrontar i resoldre els temes pendents, per integrar-los, promovent la recuperació i reparació de les ferides personals i col·lectives

Per fi va arri­bar el 14-F i, tot i les difi­cul­tats vin­cu­la­des a la pandèmia, la soci­e­tat cata­lana va sor­tir de nou a exer­cir els seus drets polítics. Diu­menge va ser el moment de la ciu­ta­da­nia i ara és el moment dels par­tits polítics, que han de tro­bar les res­pos­tes a la com­pli­cada equació que han dibui­xat les urnes. Com s’ha evi­den­ciat, l’impacte de la “sindèmia” en les nos­tres vides és ingent i caldrà ges­ti­o­nar tota aquesta rea­li­tat. I aquí és on els par­tits polítics es juguen apro­par-se i resol­dre les qüesti­ons vitals que estan ofe­gant la ciu­ta­da­nia o mar­car encara més distància en un procés de des­a­fecció política que ja s’evi­den­cia.

I és que ara ens calen totes les dis­ci­pli­nes, i espe­ci­al­ment les de les ciències soci­als, que ens per­me­tin com­pren­dre una soci­e­tat que es mos­tra abso­lu­ta­ment des­com­posta i que cal recons­truir des d’allò indi­vi­dual i col·lec­tiu. Ens toca sos­te­nir una crisi soci­o­e­conòmica però també una greu crisi emo­ci­o­nal que no par­teix del punt zero sinó que ja venia tocada arran de la repressió vis­cuda i que avui encara vivim i que no vam tenir quasi temps de dige­rir. Un bon tap emo­ci­o­nal al qual ara s’ha sumat una fatiga pandèmica que cada dia va a més. Per tot això ara calen res­pos­tes mul­ti­di­men­si­o­nals, no polítiques par­ci­als que tan sols ens por­ten a la com­par­ti­men­tació d’una vida que és glo­bal i no frag­men­tada.

En relació amb aques­tes mira­des frag­men­ta­des, la psi­co­lo­gia política, una dis­ci­plina interes­santíssima que caldrà tenir en compte, ens iden­ti­fica com aques­tes seg­men­ta­ci­ons, enro­ca­des per exem­ple en els moments tem­po­rals, poden arri­bar a des­tros­sar plan­te­ja­ments polítics. Per exem­ple, si par­lem de la sen­si­bi­li­tat al canvi i la per­cepció del temps. De fet, sabem bé com aquest fac­tor ha mar­cat la nos­tra política. Som el resul­tat dels fets pas­sats, pre­sents i les expec­ta­ti­ves que podem cons­truir col·lec­ti­va­ment sobre el futur. Però ens tro­bem par­tits polítics que ens par­len d’un pre­sent des­con­nec­tant del pas­sat i del futur en un anco­ratge a un “pre­sen­tisme” que intenta crear un dic de con­tenció on negar sobre­tot el pas­sat del qual prové. Alguns par­len de no mirar enrere, de girar full en una acti­tud abso­lu­ta­ment dis­fun­ci­o­nal per resol­dre con­flic­tes i feri­des ober­tes. I és que per escriure pre­sent i futur és evi­dent que abans cal afron­tar i resol­dre els temes pen­dents, per inte­grar-los, pro­mo­vent la recu­pe­ració i repa­ració de les feri­des per­so­nals i col·lec­ti­ves per així poder seguir enda­vant. I en aquest país en sabem, d’això, perquè ho hem après de forma extre­ma­da­ment dolo­rosa arran de negar-nos el dret a la memòria històrica.

Per con­tra, hi ha tot un altre cor­rent polític, tal com es defi­neix des de la psi­co­lo­gia política, en què tan sols es pro­jec­ten al futur, i tro­ben en aquest l’excusa per­fecta per tirar pilo­tes enda­vant, en un intent d’esca­po­lir-se dels pro­ble­mes actu­als. Afer­rats a un futur que esdevé la jus­ti­fi­cació d’un pre­sent que no es ges­ti­ona, que no exis­teix, perquè tan sols apa­reix com la crossa per al demà. Tant el futu­risme com el pre­sen­tisme són dos meca­nis­mes de fugida podríem dir-ne “psi­co­polítics”, d’una rea­li­tat extre­ma­da­ment com­plexa.

I és que dar­re­ra­ment hem vis­cut moltíssims can­vis ràpids i diver­sos, fet que ens porta a estar ama­tents a períodes rela­ti­va­ment curts. Aquesta velo­ci­tat i una certa satu­ració d’experiències vis­cu­des des del punt de vista per­so­nal i col·lec­tiu reta­llen el nos­tre angle de visió de la rea­li­tat per pura super­vivència davant tant de canvi. És cert que la mono­to­nia extrema ens aboca a oxi­dar-nos vital­ment, però aquesta acce­le­ració tan extrema ens porta a des­mem­brar-nos soci­al­ment perquè no vivim, sinó que sobre­vi­vim esgo­ta­des.

És per això que cal que fem esforços per inten­tar afa­vo­rir la calma i una certa esta­bi­li­tat que ens per­meti recons­truir-nos i cui­dar-nos. Com­ba­tent així la tris­tesa, la des­es­pe­rança i el cabreig. Perquè no obli­dem que hi ha qui fomenta i espera amb can­de­le­tes aquest emma­lal­ti­ment social perquè lla­vors arriba el seu moment. La ultra­dreta de Vox entra al Par­la­ment amb 11 escons. Abo­mi­na­ble. Cal donar res­pos­tes glo­bals amb acci­ons con­cre­tes a les urgències soci­als, sense excu­ses i faci­li­tar pac­tes amb garan­ties de temps per traçar horit­zons, perquè el nos­tre benes­tar vital està en estat crític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.