Pesta bubònica

Molt abans de la pandèmia, el dinovè marquès de Halley va dir que, en temps de pesta bubònica, de romanticismes, els justos. Si abans ja no estàvem gaire per a líriques, ara estem fets un poema. El nostre estat psicosomàtic viu en hores baixes: els nervis mal educats, la inestabilitat permanent, l’esgotament mental i la manipulació informativa fa quasi un any que ens subjuguen. Només cal guaitar per l’espiell d’una casa a l’atzar: les criatures, amb el nas enganxat a una pantalla, la que sigui, evadint-se hores i hores d’una realitat adulta que tampoc els sabem interpretar. Els grans, addictes de cop sobtat a les sèries en línia fins a altes hores per no haver d’afrontar un diàleg amb la parella, una esbroncada als fills o la presa d’unes decisions que fan mandra o basarda. Jo, si en tingués la possibilitat, només miraria sèries de ciència-ficció, qualsevol cosa que em fes imaginar com seria fugir d’aquí. L’aïllament dels hikikomoris està fent metàstasi. Ens obliguen a deixar de ser éssers socials, gregaris, d’acord. Són mesures de protecció perquè la merda de virus no esquitxi encara més. Però això no significa quedar incomunicats, bandejar el llenguatge que algú va decidir que fos exclusiu de la raça humana o deixar de petonejar i d’abraçar –ni que sigui per escrit, ni que sigui per telèfon– aquells que no volem deixar d’estimar. Jo soc molt pesada, ho reconec. Cada dia em dedico a tres o quatre persones que no vull perdre per res del món. Penso que, si me’n privessin, la meva existència seria poc menys que patètica (penseu en grec). Cada dia els faig saber que hi soc, que poden comptar amb mi. Sé que noten que busco qualsevol excusa per no perdre el contacte i que, tard o d’hora, em faria una il·lusió tremenda asseure-m’hi en una tauleta rodona al sol i prendre una copa de vi amb unes llenques de parmesà.