Conversadors de Farners

A la sor­tida d’un hos­pi­tal, de sobte m’han vin­gut al cap la quan­ti­tat de movi­ments ruti­na­ris que cada dia fem bar­rim-bar­ram, sense ado­nar-nos-en ni pon­de­rar-ne l’efecte advers con­tra nosal­tres. Quan estàs son­dat o amb el cos mase­gat, prou que t’hi mires. Abans de bai­xar del llit, pen­ses: si el llençol et reté el segon peu i que­des tra­vat, com es quei­xarà la cos­te­lla! Si no dei­xes ben posa­des les ulle­res damunt del lli­bre que ja reposa a la tau­leta, hi arri­baràs quan cai­guin a terra? Vigila! Que no hi hagi impe­di­ments que fre­nen les rode­tes del gota a gota d’aquí fins al lavabo. Repas­sem el tra­jecte... I ales­ho­res m’he dema­nat per què alguns, de vega­des, ens obli­dem de ser tan cal­cu­la­dors en la nos­tra soci­a­bi­li­tat. Con­ver­ses que con­ver­tim en movi­ments bar­rim-bar­ram. Jo mateix, ara me’n faig creus, dels pen­ja­ments que, abu­sant de la con­fiança, he arri­bat a dir en pri­vat a l’Assumpció Can­ta­lo­ze­lla, escrip­tora far­ne­senca i per­sona afer­rada al seu cri­teri, sí, però sem­pre sim­pa­ti­cota i man­cada d’ani­mus lae­dendi, com diuen els juris­tes. Pot­ser ens cal­dria cap­gi­rar el cri­teri gene­ra­lit­zat: no fan peda­go­gia qua­tre decla­ra­ci­ons davant d’un micròfon, sinó el munt de con­ver­ses par­ti­cu­lars que fem per What­sapp, al tren o en un men­ja­dor domèstic. Si els polítics es volen trin­xar davant nos­tre com car­nis­sers, què vols que et digui, els hi va la feina. Als par­ti­cu­lars ens cal sem­blar més roco­sos a base d’imper­tinències? No, no et parlo pas de la urba­ni­tat ni de les bones mane­res, lec­tor, no és pas això. Parlo des de l’interès propi, del que cadascú hi gua­nya si es refrena. Perquè quina part del cos social (que al cap­da­vall és el teu, també) se’t quei­xarà quan dis­pa­ris la metra­lla? No podies haver bus­cat el dard de poca punta, la iro­nia fina, i així prac­ti­car l’enginy? No se’t va acu­dir acom­pa­nyar la crítica amb un comen­tari ama­ble per tal d’ense­uar-la i fer-la llis­car millor? Au, va, que aquesta gale­ria no sigui un brin­dis al sol. Fem que s’acosti a l’acti­tud dels mon­jos medi­e­vals quan es con­fes­sa­ven de boca ter­rosa davant de l’abat i envol­tats dels altres mon­jos. Tor­nant a l’amiga Can­ta­lo­ze­lla (cognom reve­la­dor), ja sé que la far­ne­si­tat li resta mèrit perquè viure sota el Rocar infon bon­ho­mia a la gent. Però em con­fesso, Pare: mai no ha repli­cat les meves enves­ti­des tau­ri­nes ni amb l’estoc ni amb l’espasa. Li pre­sento, doncs, les meves dis­cul­pes públi­ques per allò que li he arri­bat a dir en pri­vat.