Conversadors de Farners

A la sortida d’un hospital, de sobte m’han vingut al cap la quantitat de moviments rutinaris que cada dia fem barrim-barram, sense adonar-nos-en ni ponderar-ne l’efecte advers contra nosaltres. Quan estàs sondat o amb el cos masegat, prou que t’hi mires. Abans de baixar del llit, penses: si el llençol et reté el segon peu i quedes travat, com es queixarà la costella! Si no deixes ben posades les ulleres damunt del llibre que ja reposa a la tauleta, hi arribaràs quan caiguin a terra? Vigila! Que no hi hagi impediments que frenen les rodetes del gota a gota d’aquí fins al lavabo. Repassem el trajecte... I aleshores m’he demanat per què alguns, de vegades, ens oblidem de ser tan calculadors en la nostra sociabilitat. Converses que convertim en moviments barrim-barram. Jo mateix, ara me’n faig creus, dels penjaments que, abusant de la confiança, he arribat a dir en privat a l’Assumpció Cantalozella, escriptora farnesenca i persona aferrada al seu criteri, sí, però sempre simpaticota i mancada d’animus laedendi, com diuen els juristes. Potser ens caldria capgirar el criteri generalitzat: no fan pedagogia quatre declaracions davant d’un micròfon, sinó el munt de converses particulars que fem per Whatsapp, al tren o en un menjador domèstic. Si els polítics es volen trinxar davant nostre com carnissers, què vols que et digui, els hi va la feina. Als particulars ens cal semblar més rocosos a base d’impertinències? No, no et parlo pas de la urbanitat ni de les bones maneres, lector, no és pas això. Parlo des de l’interès propi, del que cadascú hi guanya si es refrena. Perquè quina part del cos social (que al capdavall és el teu, també) se’t queixarà quan disparis la metralla? No podies haver buscat el dard de poca punta, la ironia fina, i així practicar l’enginy? No se’t va acudir acompanyar la crítica amb un comentari amable per tal d’enseuar-la i fer-la lliscar millor? Au, va, que aquesta galeria no sigui un brindis al sol. Fem que s’acosti a l’actitud dels monjos medievals quan es confessaven de boca terrosa davant de l’abat i envoltats dels altres monjos. Tornant a l’amiga Cantalozella (cognom revelador), ja sé que la farnesitat li resta mèrit perquè viure sota el Rocar infon bonhomia a la gent. Però em confesso, Pare: mai no ha replicat les meves envestides taurines ni amb l’estoc ni amb l’espasa. Li presento, doncs, les meves disculpes públiques per allò que li he arribat a dir en privat.