Gràcies a Vox

Una de les notícies de la jornada electoral de diumenge passat, junt amb la victòria incontestable de l’independentisme i l’abstenció, va ser l’entrada d’onze diputats de l’extrema dreta de Vox al Parlament. La notícia és que siguin de Vox, no pas que l’extrema dreta estigui representada a la cambra catalana. Els hereus del règim del 78 han venut sempre com un dels seus èxits que l’extrema dreta quedés domesticada dins del PP: els seus votants triaven uns representants que eren més moderats, en la majoria dels casos. Això encara passa a alguns llocs i només cal repassar els vots que obtenen aquestes formacions, fins ara extraparlamentàries, a Badalona en les municipals perquè el discurs de Xavier Garcia Albiol ja recull el seu sentiment. I, ara que repassem, també podem fer-ho d’alguns dels noms que s’han assegut a la bancada dels populars al Parlament. N’hi ha un de clau, el cap de llista de la formació en dues eleccions, Aleix Vidal-Quadras. Vidal-Quadras va obtenir un dels millors resultats del PP al Parlament, 17 diputats l’any 1995, només superat, en escons, per Alicia Sánchez Camacho fa quatre dies, el 2012. Vidal Quadras va ser un dels impulsors de Vox i de Convivencia Cívica Catalana, per exemple.

També podem observar què va passar amb Ciutadans, el grup que tenia 36 diputats fins fa quatre dies. Un estudi intern de la formació indicava que 650.000 dels 1.600.000 vots que va perdre a les generals van anar a parar a Vox. Dos dels seus diputats inicials, José Domingo i Antonio Robles, van abandonar la formació quan Albert Rivera va pactar una gran coalició, Libertas, ultracatòlica i antieuropea per anar a unes europees. Ara han perdut 30 diputats i no cal fer gaires números per veure on han anat a parar molts d’aquests.

El pensament de la ultradreta, doncs, ja era, d’una manera o altra, al Parlament. Ara, però, certament, hi és sense màscara, directament. I és per això que cal agrair a Vox que generi l’oportunitat de lluitar contra el franquisme i el neofeixisme de cara, cada dia a l’hemicicle, teixint complicitats que evitin caure en les seves trampes. I complementar aquesta feina al carrer, mostrant què és el que defensen de veritat. Però cal fer-ho, és clar.