L’any de les prioritats

Fa sols un any, però la realitat anterior a la pandèmia sembla molt més llunyana i ja sols habita en la nostra nostàlgia. L’empremta del virus és d’un abast tan global que ara ja podem dir que configura una nova societat postpandèmica, acceleradament i exigint un estrès d’adaptació poc humà a una llista de vells reptes.

Dotze mesos després, continuem amb poques certeses sobre aquest futur, però sí que hem vist que la lluita contra el coronavirus passa per un canvi de rumb imprescindible en diversos fronts. Al centre de les noves prioritats, les polítiques sanitàries que fins abans de la pandèmia empetitien, pressupost rere pressupost, la sanitat pública en favor de la privada. El 2020, les plantilles dels hospitals es van incrementar d’un 10% i un 19% les dels CAP, amb la contractació de 13.000 professionals més que ingressen al sistema. També s’han invertit centenars de milions a ampliar el nombre de llits, a posar prop de mig milió de vacunes, i en aparells i material específic de lluita contra el virus, entre d’altres. Inversions que caldrà continuar incrementant en els propers anys per poder retornar a la sanitat universal el seu paper d’eina essencial en l’avanç de la societat i com a factor clau democratitzador.

Hi ha altres ferides antigues que, eixamplades per la pandèmia, aquests dies també contribueixen a alimentar la violència nocturna als carrers. Entre elles, les expectatives del jovent, que té una taxa d’atur del 38%, molt per sobre de la majoria dels països europeus. O la pobresa infantil, que arrossegàvem ja des de la crisi del 2008, ara crònica i a l’alça des de taxes prepandèmiques del 25%. Són dels col·lectius –no pas els únics– que requereixen plans de xoc específics, amb nous abordatges polítics. I per arribar millor al febrer del 2022, caldrà també la vella/bella solidaritat per combatre plegats la crisi econòmica en la solitud de massa pantalles.