S’imposa el realisme

Llegeixo que a Dinamarca un govern progressista vol continuar la línia dura de l’antecessor amb els refugiats i de moment només n’acceptarà 600 l’any i desitjaria arribar a zero. Els arguments són que un nombre massa elevat inestabilitza la convivència. Giovanni Sartori, en el seu assaig La societat multiètnica fa vint anys que ens advertia que aquesta política de portes obertes no és sostenible ni que sigui defensada per una caritat cristiana ni per l’ètica de la solidaritat. Les societat, deia, poden ser tolerants, però hem d’entendre que l’elasticitat de la tolerància té un límit, com ho tenen les gomes o les molles, i, traspassada aquesta, apareix la fractura. I ara veiem com un país nòrdic de democràcia envejable s’adona que la seva societat podria arribar en el punt màxim de tolerància i abans de la ruptura, que sempre és violenta, ho volen prevenir.

Aquesta pandèmia ens està canviant molt paradigmes, alguns dels quals ens semblaven molt sòlids, i hem vist la facilitat del seu esfondrament. Una part de la societat, especialment a les ciutats catalanes, covava un moviment turismofòbic que en alguns casos s’expressava, fins i tot, en incipients actes violents i amb certa complicitat de ciutadans cansats de l’excés de vianants pels seus carrers. Durant aquests anys, i el que encara ens queda per normalitzar, hauran pogut comprovar que el “no turisme” que defensen té unes conseqüències devastadores per a l’economia i per als llocs de treball.

Quan reprendrem l’activitat, segurament tots haurem fet un acte de realisme i veurem com l’ideal pur no sempre és possible i en les societats modernes sempre hi ha una escala de matisos que es troba en l’espai de la tolerància i en el realisme.

Dos informes estudis d’aquesta setmana també són reconeixements d’actes de realisme i n’hauríem de treure lliçons importants. El primer és el liderat pel físic Àlex Arenas, del departament d’enginyeria informàtica i matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, en el qual conclou que si en la primera onada de contagis de la pandèmia s’hagués fet el confinament set dies abans ens hauríem estalviat 20.000 morts. Em sembla un informe prou sagnant perquè no hagi tingut gaire ressò i hagi creat polèmica, perquè tots recordem que en aquells dies el president Quim Torra demanava insistentment el confinament total i totes les forces d’Espanya i les espanyolistes d’aquí el blasmaven; amb el ministre de Sanitat d’aleshores, Salvador Illa, i ara pretendent a la presidència de la Generalitat. 20.000 morts són moltes morts per ser irresponsable. I l’altre és el de la Sidicatura de Comptes, en què ens reafirma un fet que no és desconegut, però la seva anàlisi és contundent: “Catalunya dins d’Espanya és inviable econòmicament.” El cost de ser espanyol és tant pesant políticament i econòmicament que, com diu l’informe, tot i ser l’autonomia on es recapten més impostos, l’espoli fiscal ens va fent irrellevant o, com molt bé deia el professor Andreu Mas-Colell, “Espanya no ens deixa créixer”, i precisament en aquest moment que les necessitats són tan grans que caldria que des de Catalunya tinguéssim clara la nostra situació de forçada dependència. Amb dades del darrer Informe del benestar quedava clara i resumida la discriminació que tenim: per finançar tot allò que és imprescindible per tenir un benestar i una economia d’acord amb el nostre potencial, la Generalitat disposa de 3.461 euros per persona i any i el País Basc, de 6.387. Algú pot contradir el crit del doctor Mas-Colell?

El pròxim govern, que espero que no tardi gaire a formar-se i que ho faci amb els millors, tindrà una feina descomunal perquè hi ha molta tolerància acumulada. Hauria de tenir un horitzó de quatre anys i en aquest lustre, si no canviem les coses, haurem de fer uns retallades importants i, com ja preveu l’FMI, això provocarà molta conflictivitat. Hem de canviar la relació injusta del finançament i promoure un pla de reindustrialització que ha esdevingut imprescindible per a la supervivència.