Reculada general

Acabo de llegir Vida, pasión y muerte de García Lorca, de Ian Gibson. En el llibre es ressenya que el poeta granadí va sumar-se a un manifest d’intel·lectuals espanyols (era en plena dictadura de Primo de Rivera) en defensa de la perseguida llengua catalana. No estampà només la seva firma, sinó que va escriure –i cal valorar-ho com cal en aquell temps i context polític– un ben agosarat “Visca Catalunya lliure”.

Això seria possible avui, gairebé un segle després? Els fets demostren que no. Perquè un dels aspectes que més em preocupen, millor dit m’indigna, és el clamorós, estrident, silenci de la intel·lectualitat espanyola pretesament progressista respecte a la contumaç repressió de l’anomenada “qüestió catalana”. Amb honrosíssimes excepcions, la seva quietud és la d’un cementiri a la nit. Indiferència o militància en l’espanyolisme més ranci, ells, que fan ufanosa ostentació de la més radical modernitat? O és por? Potser sí. Tant al que diran com que s’afluixi la seva cartera. Ells, els disposats, segons diuen, a esclafar tots els convencionalismes caducs; ells, els models de puritat i independència informativa que mai davallarien –sempre segons diuen– a qüestionar els seus impol·luts ideals per complaure, per vils raons crematístiques, la línia editorial de la premsa que els dona les garrofes. He seguit de fa temps alguns d’aquests comentaristes polítics i el seu indigne viratge en favor de les posicions polítiques dels seus amos, dels que els paguen. Quin contrast en qualsevol cas entre la generositat mobilitzadora (que benvinguda sigui, és clar) d’aquests intel·lectuals i artistes per Pablo Hasél i el pertocant a l’esmentada “qüestió catalana”! Sembla que més de dos-cents han signat per la llibertat d’expressió, no per altres llibertats.

Parlem de més pors. Per exemple, a la reforma del Codi Penal pel que fa a la rebel·lió i sedició, a la llibertat d’expressió, a la llei de seguretat ciutadana (llei mordassa), etc. Algunes d’aquestes no nates reformes, imposades o per directives europees o per reiterada jurisprudència del TEDH. Per què no es porten a terme? Per por a la dreta? Pel que fa a l’amnistia o als indults, no crec que aquesta mateixa por sigui suficient per explicar la crònica gasiveria del govern de Madrid en el seu atorgament. És veritat que encara no s’ha emès el preceptiu informe per part de Marchena i la seva colla ( i atès el seu afany venjatiu n’hi ha per estona), però el govern ha trigat més d’un any a dinamitzar la petició. I això no és atribuïble a ningú més que a ell. Per aquest pas de tortuga s’ha d’invocar altra vegada la por, si bé aquesta vegada respecte als propis barons del PSOE i a algunes relíquies humanes (González, Guerra, etc.) petrificades en un passat més que tenebrós. Però aquestes pors tampoc ho expliquen tot. Cal una raó més senzilla, s’ha de seguir aquella regla de causalitat segons la qual si tenim una raó primera que expliqui el fenomen no ens hem d’encomanar a paràmetres més rocambolescos. I aquesta primera i primària, elemental i òbvia regla ens porta, senzillament, a concloure que tot obeeix al fet que aquest govern no ha volgut (per tant, molt diferent del no ha pogut) atorgar aquestes mesures de gràcia.

Perquè l’única realitat és que els nostres presos polítics porten ja més temps empresonats sota “el gobierno más progresista de la historia” que sota el PP. I a això s’hi ha d’afegir encara una fiscal general, nomenada per aquest mateix govern i a la qual tot el cos del ministeri fiscal, pel principi jeràrquic, deu obediència, que, en lloc d’imposar la seva autoritat apaivagadora, se’ns ha tornat infinitament respectuosa amb tot el que decideixen no només els fiscals que podríem anomenar falcons del TS (els tan combatius en el judici del “procés”), sinó també tots els restants fiscals de Catalunya a l’hora de recórrer contra el tercer grau penitenciari dels nostres presos polítics.

En definitiva, crec que sí que es pot parlar, lamentablement, d’una reculada general de drets.