Els morts de la copa del món

El negoci és el negoci, frase que justifica tota martingala en nom del mercat i del benefici. Si l’apliquem al futbol que genera sentiments d’adhesió i actua com una màquina de fer diners, entendrem per què hi ha estats disposats a vendre l’ànima al diable per assolir l’organització d’un campionat mundial o una Eurocopa. Són prou conegudes les denúncies vinculades al Fifagate que van posar al descobert que, mesos abans de la designació de les seus, Rússia i Qatar havien pagat suborns per acollir els campionats del 2018 i del 2022. Un escàndol menor davant del que ara publica The Guardian sobre el cost en vides humanes que comporta la celebració de la pròxima copa del món: més de 6.800 treballadors immigrants morts a Qatar des del 2010 en les tasques de construcció dels estadis i d’altres infraestructures, com ara el nou aeroport, carreteres i hotels. La informació procedeix dels països que han perdut els seus compatriotes: l’Índia, el Nepal, Bangladesh, el Pakistan i Sri Lanka (la xifra és superior ja que les Filipines i Kenya no han ofert dades). Qatar ho lamenta però considera que és normal, atesa l’envergadura de les obres –causa natural, i això vol dir en la realitat caigudes des de grans alçades, cops i asfíxies– i tan sols reconeix 37 accidents laborals. La il·lusió d’uns és el malson d’altres, un malson evitable: fa anys que Amnistia Internacional i Human Rights Watch alerten sobre els abusos i les condicions infrahumanes que pateixen aquests treballadors. La FIFA ho sap prou bé. I als jugadors o als aficionats tampoc els importa?