El fantasma inoblidable de Marilyn

Em passa sovint: tenint el propòsit de fer-ho abans, vaig a veure una exposició quan és a punt de clausurar-se, si no és justament l’últim dia, amb un sentiment d’incredulitat motivat per la falsa impressió que feia poc que l’havien inaugurat. Ho he tornat a fer en ocasió de l’esplèndida mostra de fotografies de Marilyn Monroe, realitzades per Milton H.Greene entre 1953 i 1957, que s’ha pogut veure a Barcelona, a la seu de la Filmoteca de Catalunya, durant aquests últims dos mesos.

Sense que això tregui cap mèrit a l’exposició, sobretot perquè les imatges hi eren molt ben reproduïdes i distribuïdes, moltes d’aquestes fotografies (un total de 84 relatives a 50 sessions diferents) són conegudes: Marilyn disfressada de ballarina; vestida com la cantant de Bus Stop; com la corista que enamora el príncep cràpula (Laurence Olivier) d’un regne imaginari; casant-se amb Arthur Miller; i, entre altres, abillada amb barret, bustier i mitges de reixeta, fins que només es cobreix amb un drap de vellut, en l’anomenada “sèrie sobre fons negre”.

D’altres, no menys extraordinàries, són menys conegudes: en bona part, fruit de la seva amistat amb el fotògraf i del fet de compartir-hi moments de la vida, són les més espontànies, de manera que fins en algunes, aquelles en què treu el cap d’una piscina, apareix sense maquillatge. Entregada al joc de la representació, però també “natural”, Marilyn sempre transmet erotisme i no s’acaba de saber si li era joiosament propi o si corresponia a la construcció de la imatge admirada que, potser, va destruir-la.

Podríem veure Marilyn (La Marylin) com un dels paradigmes de la dona objecte del cinema de Hollywood. Tanmateix, n’hi ha que sempre hi hem volgut veure la resistència a ser-ho, com ella mateixa va afirmar en l’entrevista a Life publicada poc abans de la seva mort: “Un símbol del sexe es converteix en un objecte. I no m’agrada ser un objecte.” D’aquí, també ens hem resistit que fos reduïda a un cos atractiu tenint present la seva voluntat de ser una bona actriu, cosa que era essent especialment dotada per a la comèdia, i els esforços que hi va esmerçar. Per això mateix ens agrada veure-hi els dubtes, la resistència i a la vegada la fragilitat, palpitant en la seva imatge. També la determinació a no ser dominada. Algunes d’aquestes idees, però també d’altres que apunten que era sobrer que Marilyn volgués demostrar intel·ligència, ja hi són presents en el collage de textos (seleccionats, muntats i traduïts pels enyorats Joaquim Jordà i José Luís Guarner, una estranya parella) reunits al llibre Marilyn revisitada que Anagrama va publicar l’any 1971 i jo vaig adquirir, quan devia ser una adolescent encuriosida per l’actriu, l’agost del 78.

Havent trobat ‘Marilyn revisitada’ a casa, n’he llegit fragments abans i després de veure l’exposició. Hi he llegit coses belles, com ara del periodista i documentalista cinematogràfic Richard Schieckel: “Va tenir la capacitat de donar-nos una visió del sexe i del plaer que és directa, honrada i divertida, però no absorbent.” O aquesta altra de Guarner: “Podria argüir-se raonablement que Marilyn va ser un fantasma. Cadascuna de les seves successives aparicions al cinematògraf ens la va revelar cada cop més evanescent, més immaterial, fins que un dia va esfumar-se en una encegadora llum blanca.” Tots els textos recollits, però, són d’homes.

M’he preguntat si no deu ser que les dones hem parlat poc de Marilyn. He pensat que, de fet, el discurs sobre el cinema també ha sigut un patrimoni quasi exclusiu dels homes. És així que m’alegra que la comissària de l’exposició sigui una dona, Cristina Carrillo, que va esbossant que, en complicitat amb Milton H. Greene, Marilyn va voler crear una imatge pròpia i que, amb el suport d’aquest seu amic fotògraf, va plantar cara a la poderosa Fox, duent-la als tribunals perquè volia rescindir un contracte que l’esclavitzava, i va crear una productora. No li ho van perdonar mai. I és així que Hollywood, amb els seus propagandistes, va difamar-la, però també una societat moralista i hipòcrita. En una cançó, Who Killed Norma Jean, Bob Dylan apunta que tothom va matar Marilyn i després la va plànyer començant a oblidar-la. Tanmateix, de moment, és impossible oblidar Marilyn.