La feina que ningú no vol fer

L’extrema dreta diu que ens roben la feina, Europa reconeix que fan falta per sostenir l’economia i molts d’ells, treballadors estrangers atrapats en la indefensió –més encara si no tenen papers–, pateixen situacions degradants que voregen l’esclavitud. Alguns casos es coneixen, però en general queden ocults i impunes perquè les víctimes temen perdre el sou de misèria que les sosté. Estem parlant de 15 o 20 euros per jornades de 13 hores (a 1,15 o a 1,53 euros l’hora), de desatenció mèdica i ocultació d’accidents –una bena i a continuar o a casa sense paga–, de desprotecció davant la Covid, d’intempèries i d’amagatalls en zulos insalubres, d’enganys i de por, però també de solidaritat, acollida i inspeccions necessàries i insuficients per posar fi a la indignitat humana. Ara que Huelva està immersa en la campanya de les maduixes, no oblidem el drama de les temporeres marroquines que combina explotació laboral i assetjament sexual: s’han presentat més de trenta denúncies, la punta de l’horror submergit que les ultratja; la majoria aguanten i callen. Per alguna cosa els contractes afavoreixen les dones més vulnerables: analfabetes, d’àrees rurals i empobrides i amb fills, les quals, se suposa, no porten problemes ni poden defensar-se. Què està passant en la solitud de les plantacions on són repartides? Sindicats i associacions feministes alerten d’abusos i violacions com una pràctica força estesa. No són maneres de collir maduixes ni nosaltres de menjar-les sense exigir respecte als drets humans. És clar que ens roben la feina, qui la voldria fer?