Comunicació

Va pujar al tren. Li agradava buscar sempre el darrer vagó i posar-se en el primer seient mirant de cara a l'última porta del comboi. Estava xop de suor després d'una interminable espera a l'andana. Dues files davant seu, una noia, neguitosa i amb el telèfon a la mà, va iniciar una peregrinació desesperada a la recerca de números de telèfon que li permetessin recuperar un portafolis vermell que no sabia on havia perdut i en el qual hi havia uns documents que, pel seu estat d'angoixa, devien ser importants. La calma del vagó, en el qual hi havia poca gent i la majoria mig endormiscada, va deixar pas al frenesí d'una centraleta. El mòbil d'aquella dona no parava. Va trucar a la seva mare, amb el mateix to de veu d'un nen penedit després d'una malifeta involuntària que es vol fer perdonar. Llavors va iniciar el rastreig, alternat amb més trucades a la mare per mantenir-la informada: va estirar el fil començant per l'estació, on va demanar el telèfon de la botiga de l'andana on havia anat a comprar. Una via que va resultar morta malgrat les infructuoses converses amb la dependenta, que en moltes fases van resultar surrealistes per les constants interrupcions per falta de cobertura. El pas següent va ser una trucada a l'oficina d'objectes perduts, i després de cinc intents va arribar el cop de porta a la seva esperança: fins l'endemà a les quatre de la tarda no podria saber-ne res. Quedava la trucada més difícil, la de comunicar a la seva mare que l'endemà no tindria els documents que necessitava: “Mare, mare, mare... que em sents? No em sent”. Derrotada, va apagar el mòbil i es va sumir en el silenci. En aquell moment, en un gest inconscient, ell va agafar el telèfon i va trucar a la seva dona, no sabia ben bé per què. Mentre escoltava el to de trucada, va observar que tot els altres passatgers menys la noia tenien el mòbil a l'orella.