Reivindicar el 8-M

Si la pandèmia ha tingut alguna virtut ha estat la d’assenyalar-nos, un per un, de forma implacable, els reptes que tenim com a societat. Les empreses han vist que s’havien de digitalitzar per afrontar el futur, els governs han après –esperem que per sempre– que el sistema sanitari és sagrat i ha de ser públic, els ciutadans, que la ciència que molts miràvem des de la distància ens pot salvar…

Però la pandèmia també ha fet evident una altra cosa: la poca exigència democràtica que tenim com a societat. Tots aquests mesos s’ha donat per fet que l’Estat, que no oblidem que existeix per protegir els més dèbils, podia decretar la ruïna econòmica de molts autònoms sense establir compensacions justes com en canvi sí que va fer amb els bancs en la crisi financera del 2010. Hem acceptat de forma submisa la retallada de molts drets que són el que, precisament, ens fan ser una societat plena.

L’últim exemple el tenim aquesta mateixa setmana amb les declaracions d’una ministra del PSOE o dels sindicats majoritaris afirmant alegrement que aquest any no s’han de fer mobilitzacions per commemorar el Dia Internacional de les Dones. “No ha lugar”, va dir la ministra Carolina Darias. En un any on s’ha fet més evident que mai que les cures requeien quasi exclusivament sobre les dones amb un nivell de precarietat inacceptable, que els rols familiars no han avançat cap a la igualtat tant com calia, quan continuen apareixent de forma dolorosa centenars de casos de violència masclista i assetjament, que governants d’esquerres afirmin que no es pot sortir al carrer el 8 de març, és inacceptable.

El 8-M és més necessari que mai. Perquè les reivindicacions de les dones són vigents, urgents i necessàries, però també perquè no podem acceptar com a societat que, en nom d’una pandèmia, ja no tinguem el dret de mobilitzar-nos, de defensar un futur millor, o de pensar críticament. Acceptar això és empobrir la qualitat democràtica de la societat. El 8 de març s’ha de reivindicar.