Començar de zero

Moltes vegades algú m’ha mirat amb cara d’enveja. I només perquè he dit: “Passeu, passeu, que l’únic que tenim els jubilats és temps.” I fins i tot algú s’ha atrevit a dir: “Quina enveja, tenir temps.” Reconec que en aquest punt soc un privilegiat, tot i que tinc dotzenes de punts negatius als meus més de vuitanta anys. I precisament perquè tinc temps puc dedicar moltes hores a reflexionar sobre aquest nostre món en què vivim. N’he tret una conclusió: ho hem de canviar tot de cap i de nou. Deixeu-me somniar, que diuen que somniar és de franc.

Ja sé que no és propi de la nostra edat pensar o dir aquestes coses, més aviat és feina dels joves. Deu ser veritat que quan ens fem grans ens tornem petits. Donem una ullada al nostre petit món i al nostre gran món. No podem sortir de casa que no ens agafi una mala llet terrible. Una merderada m’ha deixat les soles de les sabates empastifades, no me n’he adonat al començament i he anat escampant merda pel carrer. Em passa pel costat un noi ja grandet sense la mascareta. És un inconscient, un egoista... Volia asseure’m en un banc perquè les cames em fan figa, però no puc, algú hi ha menjat i s’ha oblidat de netejar-ho. Anava en cotxe en plena carretera i de cop veig que el conductor del cotxe de davant buida el cendrer del seu vehicle. M’ha arribat cendra al meu vidre del davant. No m’agraden les parets brutes, empastifades. Si anem més enllà, no puc entendre que hi hagi brètols que es dediquen a destrossar mobiliari urbà o que saquegin establiments públics.

Aplaudeixo les manifestacions per protestar contra aquesta política de l’Estat espanyol, que fica a la presó tothom que no aplaudeixi les seves nefastes actuacions. Caldrà sortir al carrer una i mil vegades fins que hi hagi un respecte per la vida humana, un respecte pels drets humans de llibertat d’actuació, de dret d’opinió i de pensament. I de creença, que encara hi ha membres de l’Església catòlica que continuen predicant que la seva religió és l’única que ens pot salvar. Per l’amor de Déu, el que salva és la fe, i cal que cada vegada siguin més estudiosos els creients, per anar traient la fullaraca de la nostra vida i quedar-nos en l’essència.

El món hauria de començar de cap arreu. El ritme de la vida de les persones en els anys a venir canviarà totalment. Res serà igual. I no veig estudis seriosos que pensin com haurem de viure d’aquí a diguem cinquanta anys. Els robots estan ja menjant-se llocs de treball cada dia, però resulta que els robots no mengen ni necessiten comprar roba per vestir. Doncs ja podran anar fabricant si tot el que facin no servirà per a res. Per tant, la societat haurà de canviar radicalment. Em desespero quan veig que hi ha una cinquantena de rics al món, i en canvi cada vegada hi ha més pobres. Això només es pot resoldre, com deia l’amic Arcadi Oliveres en una entrevista diumenge passat a aquest diari, convencent-nos que “el món és de tots” i per tant tots som iguals. Al final haurem de tornar a un comunisme convenientment modernitzat. Desespera veient que hi ha gent que viu en autèntics palaus i d’altres els fan fora de casa perquè no han pogut pagar la hipoteca. Sembla estrany que no ens serveixi per a res la pandèmia que estem vivint. Una vegada més hi haurà un sector privilegiat de la societat que tindrà les vacunes que els faci falta mentre que altres aniran morint perquè no les podran pagar.

Els que tenim la nostra edat anirem trampejant i més bé o més malament arribarem al final. Però si no som capaços d’analitzar a fons la situació actual, els nostres fills o els fills dels nostres fills ho passaran molt malament. I no hi ha dret. Els fons del mar estan morts per la gran quantitat de deixades que hem tirat entre tots. I què? No hem de fer alguna cosa? Primer som nosaltres, el nostre confort i la nostra qualitat de vida. Fa una bona colla d’anys una parenta meva va anar a un viatge organitzat per a gent de calés a l’Índia. Quan va tornar em deia seriosament: “No sé què diuen que hi ha tanta misèria. Nosaltres no n’hem vist enlloc.” I tant que no; ja tenen cura, els que organitzen les rutes, de passar lluny de la misèria.