8 de Març: el feminisme surt al carrer

Aquest 8 de març, en plena pandèmia, hi ha qui asse­nyala l’error d’un femi­nisme que deci­deix no roman­dre con­fi­nat; res­pon­sa­bi­lit­zant aquest movi­ment d’apro­fun­dir en la crisi sanitària que estem vivint.

Comen­cem, però, per recor­dar que el sig­ni­fi­cat de la paraula con­fi­nar-se és recloure’s, aïllar-se, i que dins del seu camp semàntic tro­bem els mots limi­tar o cir­cums­criure a través de tan­ques. Com les tan­ques que sepa­ren pobresa de riquesa, sud de nord; com les parets de les llars que tan­tes dones han con­dem­nat a la domes­ti­ci­tat; com l’armari (clo­set, en anglès) al qual tan­tes vides sexu­al­ment dis­si­dents es veuen abo­ca­des. Clo­set, que, per cert, és un dimi­nu­tiu de la paraula enclo­sure, terme que fa referència al procés de tan­ca­ment de ter­res comu­nals que, a par­tir del segle XVI, va pau­pe­rit­zar la page­sia de tot Europa i que dugué a la pràctica des­a­pa­rició de les xar­xes de suport comu­ni­tari i que, ves per on, coin­cidí amb la inten­si­fi­cació del major femi­ni­cidi de la història, l’ano­me­nada cacera de brui­xes.

Així, si en con­fi­nar enclaus­trem, empre­so­nem, sepa­rem; en des­con­fi­nar-nos ens alli­be­rem, ens fem visi­bles, ens con­nec­tem, tras­pas­sem fron­te­res, ens enxar­xem.

Des­con­fi­nar-nos és tro­bar-nos, sí, des de l’auto­cura i la cura de les altres, des de la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva, des de les pròpies limi­ta­ci­ons i des del reco­nei­xe­ment de la por, de la vul­ne­ra­bi­li­tat, de les nos­tres fra­gi­li­tats, de les nos­tres for­ta­le­ses.

Des­con­fi­nar-nos és orga­nit­zar-nos al car­rer perquè totes les que vul­guin sor­tir, i puguin, ho facin de forma segura; orga­nit­zar-nos als cen­tres de tre­ball, a les facul­tats, a les esco­les i als ins­ti­tuts perquè les que vul­guin fer vaga puguin exer­cir aquest dret; orga­nit­zar-nos veïnal­ment perquè aque­lles dones, les­bi­a­nes i trans que es que­din a casa no ho facin iso­la­des. Sor­tir per totes les que no poden fer-ho.

I, sobre­tot, des­con­fi­nar-nos vol dir no silen­ciar-nos, alçar la veu per recor­dar que la crisi de la Covid és filla de tan­tes altres cri­sis que ja arros­segàvem: de la crisi climàtica, fruit de l’espoli de recur­sos natu­rals i de l’explo­tació de la resta d’éssers vius; de la fallida d’un model econòmic que situa al cen­tre l’acu­mu­lació i no la pre­ser­vació de la vida; del des­man­te­lla­ment de ser­veis públics; de la crisi glo­bal de cures.

Alçar la veu per asse­nya­lar que durant la Covid les nos­tres grans han estat aban­do­na­des en residències, que han incre­men­tat les violències mas­clis­tes i la pre­ca­rit­zació de les migra­des, que s’han inten­si­fi­cat els tre­balls de cura i el seu injust repar­ti­ment, que s’ha apro­fun­dit en la bretxa digi­tal, gene­rant major sole­dat i des­con­nexió.

Des­con­fi­nar-nos vol dir també recor­dar que no podem renun­ciar a la lluita als car­rers, com no ho hem fet davant del racisme poli­cial, ni dels des­no­na­ments, ni de la per­se­cució de la lli­ber­tat d’expressió. Perquè el 8 de Març és, sobre­tot, un encon­tre de dones, les­bi­a­nes i trans per tal d’orga­nit­zar-se, pen­sar jun­tes, tei­xir ali­an­ces, apo­de­rar-se i crear xar­xes de soli­da­ri­tat i suport mutu.