opinió
8 de Març: el feminisme surt al carrer
Cal alçar la veu per dir que la crisi de la Covid és filla de tantes altres crisis que ja arrossegàvem
Aquest 8 de març, en plena pandèmia, hi ha qui assenyala l’error d’un feminisme que decideix no romandre confinat; responsabilitzant aquest moviment d’aprofundir en la crisi sanitària que estem vivint.
Comencem, però, per recordar que el significat de la paraula confinar-se és recloure’s, aïllar-se, i que dins del seu camp semàntic trobem els mots limitar o circumscriure a través de tanques. Com les tanques que separen pobresa de riquesa, sud de nord; com les parets de les llars que tantes dones han condemnat a la domesticitat; com l’armari (closet, en anglès) al qual tantes vides sexualment dissidents es veuen abocades. Closet, que, per cert, és un diminutiu de la paraula enclosure, terme que fa referència al procés de tancament de terres comunals que, a partir del segle XVI, va pauperitzar la pagesia de tot Europa i que dugué a la pràctica desaparició de les xarxes de suport comunitari i que, ves per on, coincidí amb la intensificació del major feminicidi de la història, l’anomenada cacera de bruixes.
Així, si en confinar enclaustrem, empresonem, separem; en desconfinar-nos ens alliberem, ens fem visibles, ens connectem, traspassem fronteres, ens enxarxem.
Desconfinar-nos és trobar-nos, sí, des de l’autocura i la cura de les altres, des de la responsabilitat individual i col·lectiva, des de les pròpies limitacions i des del reconeixement de la por, de la vulnerabilitat, de les nostres fragilitats, de les nostres fortaleses.
Desconfinar-nos és organitzar-nos al carrer perquè totes les que vulguin sortir, i puguin, ho facin de forma segura; organitzar-nos als centres de treball, a les facultats, a les escoles i als instituts perquè les que vulguin fer vaga puguin exercir aquest dret; organitzar-nos veïnalment perquè aquelles dones, lesbianes i trans que es quedin a casa no ho facin isolades. Sortir per totes les que no poden fer-ho.
I, sobretot, desconfinar-nos vol dir no silenciar-nos, alçar la veu per recordar que la crisi de la Covid és filla de tantes altres crisis que ja arrossegàvem: de la crisi climàtica, fruit de l’espoli de recursos naturals i de l’explotació de la resta d’éssers vius; de la fallida d’un model econòmic que situa al centre l’acumulació i no la preservació de la vida; del desmantellament de serveis públics; de la crisi global de cures.
Alçar la veu per assenyalar que durant la Covid les nostres grans han estat abandonades en residències, que han incrementat les violències masclistes i la precarització de les migrades, que s’han intensificat els treballs de cura i el seu injust repartiment, que s’ha aprofundit en la bretxa digital, generant major soledat i desconnexió.
Desconfinar-nos vol dir també recordar que no podem renunciar a la lluita als carrers, com no ho hem fet davant del racisme policial, ni dels desnonaments, ni de la persecució de la llibertat d’expressió. Perquè el 8 de Març és, sobretot, un encontre de dones, lesbianes i trans per tal d’organitzar-se, pensar juntes, teixir aliances, apoderar-se i crear xarxes de solidaritat i suport mutu.