Qui té por de Shakespeare?

El paper dels lli­bres crema a 451 graus Fah­ren­heit i es con­su­meix de seguida, però ¿quan tar­den a des­a­parèixer les obres que no es lle­gei­xen? La novel·la de Ray Brad­bury Fah­ren­heit 451 (1953) i el con­següent film de

François Truf­faut (1966) pre­sen­ten una soci­e­tat on els lli­bres estan pro­hi­bits i, si mai se’n troba algun d’ama­gat, cor­ren els bom­bers a cre­mar-lo. Clan­des­ti­na­ment, un grup de dis­si­dents s’esmer­cen a memo­rit­zar els tex­tos més impor­tants que conei­xen, per sal­var la memòria de la huma­ni­tat. No hi estem gaire lluny. Els grans autors comen­cen a ser ban­de­jats de l’ense­nya­ment, i el cànon de la lite­ra­tura occi­den­tal és qüesti­o­nat pels pri­mers que hau­rien de defen­sar-lo.

Fa poc Heat­her Levine, una pro­fes­sora de secundària de Mas­sac­hu­setts, anun­ci­ava en les xar­xes soci­als: “Molt orgu­llosa de dir que aquest any hem eli­mi­nat l’Odis­sea del pla d’estu­dis!” Si es té pre­sent la influència i el ressò dels temes d’Homer en la lite­ra­tura fins als nos­tres dies, què se’n sal­varà? Res; d’això es tracta. Vic­tor Davis Han­son comenta: “Els clàssics ens ense­nyen sobre els grans des­a­fi­a­ments de l’experiència humana: créixer, apren­dre de l’adver­si­tat, no ren­dir-se mai i accep­tar tràgica­ment que a vega­des estem a mercè de for­ces més grans que nosal­tres matei­xos. Tots aquests pro­ble­mes són temes de l’Odis­sea.”

La tendència actual de la cul­tura i l’ense­nya­ment sem­bla voler anar en direcció contrària: no créixer mai, i roman­dre com un infant des­val­gut a mercè de l’Estat pro­vidència; no apren­dre res, i estar pen­dents només de la satis­facció imme­di­ata; ren­dir-se sem­pre, perquè no tenim dret a defen­sar-nos i els altres sí que en tenen a ata­car-nos, i no accep­tar que hi hagi res per damunt de la nos­tra mise­ra­ble existència. Les grans obres de l’huma­nisme fan nosa perquè si alguna cosa tenen en comú és mos­trar-nos camins de per­fecció, men­tre que la idea domi­nant avui dia és que hem nas­cut per­fec­tes i només uns quants incon­ve­ni­ents rela­ci­o­nats amb la raça blanca, la religió cris­ti­ana i el sis­tema econòmic capi­ta­lista impe­dei­xen la feli­ci­tat glo­bal. No és una inter­pre­tació exces­si­va­ment cari­ca­tu­resca: n’hi ha prou de veure el tele­notícies i les sèries de ficció més recents.

Conta’m, Musa, la perfídia dels mes­tre­ti­tes del pen­sa­ment únic. Són per­tot, tenen el poder, i cen­su­ren. Amanda Mac­Gre­gor, des de l’School Library Jour­nal, afirma que “les obres de Shakes­pe­are són ple­nes d’idees pro­blemàtiques i obso­le­tes, amb molt de misogínia, racisme, homofòbia, clas­sisme, anti­se­mi­tisme i misogy­noir” (això últim és la misogínia específica­ment apli­cada a les dones negres). Ben­vin­guts a la rea­li­tat: la vida és pro­blemàtica. I, ves per on, Shakes­pe­are sabia mol­tes coses, però no pen­sava com un lli­cen­ciat en ciències soci­als, o estu­dis cul­tu­rals, o teo­ries de gènere, o l’última xim­ple­ria de moda del segle XXI. No s’hi amoïnin, podrem supor­tar-ho. No fa falta que ens ama­guin les veri­tats, com aquell sant pare que va fer cobrir uns cos­sos nus que va pin­tar Miquel Àngel. Si Shakes­pe­are, com s’ha dit, va ser l’inven­tor de l’humà, això inclou totes les coses llet­ges i totes les males acci­ons de què som capaços.

Pot­ser a primària no és hora encara de lle­gir Mac­beth, però no es pot dei­xar pas­sar gaire temps sense que els grans tex­tos arri­bin a les noves gene­ra­ci­ons. Ber­nardo Alonso, pro­fes­sor de lite­ra­tura a bat­xi­lle­rat, afir­mava el 2016 que mai no reco­ma­na­ria lle­gir El Qui­xot abans d’aca­bar una car­rera uni­ver­sitària. ¿De veri­tat, ara sur­ten de la uni­ver­si­tat sense haver lle­git El Quixot? ¿Els de filo­lo­gia hispànica també? Bé, això

expli­ca­ria mol­tes coses, també sobre la política cul­tu­ral, també sobre la política en gene­ral. De què ser­veix l’ense­nya­ment obli­ga­tori si, a còpia de pre­ven­ci­ons i de cen­sura, ens obli­guen a no lle­gir? I, aquests nous cen­sors, qui els ha nome­nat jut­ges en el judici final con­tra tota la nos­tra història?

L’excusa és que a les noves gene­ra­ci­ons els hem de donar només tex­tos que els diguin alguna cosa sobre els seus pro­ble­mes d’ara; en rea­li­tat, vol dir a par­tir dels pre­ju­di­cis d’ara. Aquest ban­de­ja­ment del patri­moni rebut tindrà els efec­tes d’un nou incendi de la Bibli­o­teca d’Ale­xan­dria.