Quatre errors polítics

Fa uns quants dies recordàvem que fa quaranta anys vam veure esglaiats com els tricornis i les pistoles entraven amb violència a l’edifici del Congrés dels Diputats de Madrid. Un cop d’estat que es va tancar en fals i va provocar un canvi radical en l’organització de l’Estat. Amb la posterior aprovació de la Loapa, s’enterrava la possible organització federal de l’Estat espanyol. Caldria, i dic caldria perquè em sembla que no s’ha fet, escatir quina va ser la responsabilitat del PSC en l’aprovació de l’esmentada llei.

I si aquí podríem dir que va començar tot, vull dir que va quedar clar que de l’Estat no es podrà esperar mai el reconeixement de la sobirania de Catalunya, no hem de deixar d’assenyalar els possibles errors que els partits catalans i per tant els seus dirigents hagin pogut cometre. I que d’una manera o altra poden haver condicionat la situació que vivim avui, tres setmanes després d’haver votat, en uns eleccions en gran manera condicionades per la pandèmia i per la intromissió del govern de l’Estat espanyol.

N’assenyalo quatre:

Primer: l’any 1.999 Jordi Pujol, sense majoria absoluta al Parlament, de manera incomprensible rebutja en seu parlamentària l’oferiment que li fa Esquerra Republicana de Catalunya i governa amb el suport del Partit Popular. Esquerra no li ho perdonarà mai.

Segon: El 27d’octubre del 2017, el Parlament de Catalunya va votar una declaració d’independència, com a conseqüència del resultat de la consulta del Primer d’Octubre en què els catalans vam passar per damunt de l’Estat espanyol, que va fer de tot per evitar-ho i que al dia de la votació va utilitzar la violència de manera indiscriminada per tractar d’impedir-ho. La vigència de la declaració va durar escassament vuit minuts i va provocar el desencís de molts ciutadans. Sovint, es diu per justificar-ho que les conseqüències haurien estat cruentes, que no teníem estructures d’estat i que no disposàvem de reconeixement internacional. Segur que s’hauria patit molt, però em sembla que molts catalans pensen que aconseguir la independència no ha de costar cap sacrifici.

Tercer: El 22 de març del 2018, la CUP, que en la seva política practica el conflicte, de manera incomprensible no dona suport a la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat, que l’endemà s’havia de presentar al jutjat i que previsiblement seria empresonat. No era el mateix anar al jutjat com a president electe que com a candidat que no havia superar la primera votació. Una incoherència política injustificable.

Quart: Junts pel Sí va guanyar les eleccions imposades després de l’aplicació de l’article 155, amb un ajustat frec a frec amb ERC. CDC, estava en estat de liquidació i al cap de poc temps el President Carles Puigdemont va decidir crear un nou partit que deixés enrere el llegat convergent i va néixer Junts per Catalunya. Les resistències a desaparèixer van fer que el PDeCAT es presentés a les eleccions del passat dia 14, sense aconseguir representació parlamentària. Artur Mas va cometre l’error de no propiciar la coalició amb Junts per Catalunya i a més van retenir els drets electorals de Junts pel Sí.

Mai sabrem com podrien haver anat les coses si aquests errors –segons el meu criteri– no s’haguessin produït, però he cregut oportú de fer-ne esment.