Ciutat de brossa i soroll

Escric l'arti­cle abans de saber com ha anat la mani­fes­tació d'ahir i, òbvi­a­ment, com ha anat la final del cam­pi­o­nat mun­dial de fut­bol. Però les escric amb el con­ven­ci­ment que la con­vo­catòria ciu­ta­dana haurà estat un èxit. I que el par­tit d'aquest ves­pre, per a la selecció espa­nyola, també ho serà. La seva pre­vi­si­ble victòria serà la més impor­tant inter­na­ci­o­nal­ment d'Espa­nya, com qui diu, des de la de la guerra del francès. És pre­vi­si­ble, doncs, l'enfo­lli­ment patriòtic espa­nyol. Així s'obli­da­ran una mica de nosal­tres (de fet, podríem pro­cla­mar la inde­pendència i ni se n'ado­na­rien).

Par­lem, però, de coses con­cre­tes que tenim entre mans a Bar­ce­lona. Per exem­ple, la dar­rera enquesta muni­ci­pal, encar­re­gada a Clau Con­sul­tors, sobre l'apli­cació de l'orde­nança muni­ci­pal. Col·loca en pri­mer lloc de la pre­o­cu­pació ciu­ta­dana la presència de dei­xa­lles enmig del car­rer. Aquí hi ha dues situ­a­ci­ons con­tra­po­sa­des, posi­ti­ves i nega­ti­ves. Per una banda, els nous con­te­ni­dors són molt més còmodes a l'hora de mani­pu­lar-los i tenen una embo­ca­dura més gran. Això faci­lita la feina a un bon nom­bre de ciu­ta­dans a l'hora de llençar les escom­bra­ries, fins i tot als que van amb cadira de rodes. Alhora també fa més acces­si­ble el seu inte­rior als que es dedi­quen a reme­nar-los per extreure'n qual­se­vol objecte sus­cep­ti­ble de ser venut. No seria cap pro­blema si no és que, un cop han reme­nat, tot el que rebut­gen ho dei­xen per terra escam­pat. L'altre impacte visual és el de la reco­llida de tras­tos vells. Vet aquí una ini­ci­a­tiva reei­xida d'aquest ajun­ta­ment. Molts ciu­ta­dans, però, dei­xen els seus mobles a la vorera fora d'hora o fins i tot fora de dies. Això com­porta, de vega­des, que tota la ciu­tat sem­bli una sucur­sal dels Encants, en el millor dels casos: mata­las­sos, sofàs, cadi­res tren­ca­des, llei­xes, en fi, un abo­ca­dor a l'aire lliure. Totes dues ini­ci­a­ti­ves, la del canvi dels con­te­ni­dors i la reco­llida de tras­tos, són bones, però no veiem com pot con­tro­lar-se'n el mal ús ciu­tadà.

El segon lloc de l'enquesta és per al soroll, un clàssic bar­ce­loní. Aquí voldríem subrat­llar que la qüestió de la qua­li­tat de vida la tenim ja tan sota mínims que les quei­xes per aquest motiu, segons l'enquesta, pro­ve­nen majo­ritària­ment de les denúncies basa­des en el xivarri noc­turn, el que no deixa dor­mir. És obvi que és impor­tant. Però arriba un moment que no ens ado­nem que, pel que fa a sorolls, podem aspi­rar a més qua­li­tat de vida. No pot ser que ens acos­tu­mem a accep­tar el soroll infer­nal diürn de la ciu­tat, que ens con­di­ci­ona tant com el que atempta con­tra la nos­tra pri­va­ci­tat i el nos­tre dret al des­cans durant la nit. Ens fa estar irri­ta­bles i, sobre­tot, con­ver­teix una ciu­tat poten­ci­al­ment ama­ble en una altra d'agres­siva.