anàlisi
Esteve Vilanova
Estassant la bardissa de la política catalana
Els que hem llegit els dos volums de les memòries del president Carles Puigdemont escrites pel director d’aquest diari i les declaracions del president Quim Torra de dissabte passat en el programa FAQS no ens en vam sorprendre gens perquè era una repetició del que havia passat al president exiliat durant el seu mandat. Com que diuen que les imatges valen per mil paraules, sempre em fixo en un fet revelador: quan el govern va a reunir-se pel consell de govern, en la passejada que fan en el Pati dels Tarongers es formen dos grups i coincideixen sempre amb els seus respectius partits. Algú dirà que és ser molt primmirat, però la imatge m’evoca més l’entrada de dos governs que no la d’un. I ara hem sabut que el missatge no era tan erroni.
En una reunió que vaig tenir amb el conseller delegat del banc en què treballava, en un recés distès ens va explicar els problemes que tenia entre els alts executius dels dos bancs recentment fusionats i que va haver de batallar molt per trencar una dinàmica que hauria portat a dues cultures de gestió. Per tant, no és fàcil trobar sempre les persones adients o honestes que acceptin el seu lloc i remin tots units cap a l’objectiu comú sobreposant-se a les temptacions egoistes, que sempre hi són, i especialment en la política.
Aquests anys de tribulacions i de tantes interferències judicials, el govern de Catalunya ha hagut de viure, potser seria millor dir sobreviure, enmig d’una gran pressió i de moltes incerteses. Si a tot això afegim la pandèmia, sovint hem vist com semblava un campi qui pugui per sobreviure a les envestides diàries d’una gestió no sempre reeixida. La inoperància de tots aquests anys per no tenir una veu única i un programa comú ha provocat en el govern un bardissam on han crescut tota mena d’arbustos, mates i lianes que sovint no deixaven veure el camí correcte. Ara, abans que tot, cal un procés per esbardissar per encertar cap on anem. Amb la composició de la mesa del Parlament hem fet un pas important, però encara el barder és molt espès i caldrà una tasca important per deixar visible el camí pel qual cal transitar aquests pròxims anys. De fet, n’haurien de ser dos, de camins: el polític i l’econòmic. Per evitar-nos conflictes i pèrdues, tenir-los ben clars és imprescindible.
També, i és natural, tenir els guies més experts per auscultar el perill i per trobar oportunitats. I així com els primers esculls s’han d’evitar o s’han de superar, les oportunitats s’han d’aprofitar perquè seran les que ens portaran cap un model de país socialment estable i econòmicament sostenible. D’antuvi hauríem de tenir clar que tindrem ajuts, però l’èxit o el fracàs sempre dependrà només de nosaltres. Més aviat hem de pensar que sempre trobarem algú disposat a dificultar-nos-ho, però si tenim fe i confiança amb nosaltres mateixos i un camí clar,ens en sortirem amb èxit. Perquè no es tracta de sortir-nos-en, es tracta de sortir-nos-en amb èxit i treure el país de la mediocritat i aspirar a estar amb les nacions capdavanteres.
Del primer acte d’aquesta legislatura, si deixem algunes veus dissonants, m’ha semblat esperançadora que s’hagi pogut pactar una mesa del Parlament amb força discreció i assolint un resultat previsible. Potser el que no m’ha agradat és que la CUP no votés la presidenta, però JxCat els ha donat una lliçó votant el seu candidat per tenir un lloc a la mesa. Ja sabem que la coherència i la CUP sovint tenen una convivència problemàtica.
Hi ha qui apressa per arribar a un acord i poder formar un govern aviat, i sense voler dir que aquesta interinitat no ens perjudica, ens perjudicaria molt més fer un govern amb un programa només embastat, sense concrecions, sense objectius, sense responsables i sense una unitat d’acció clara, perquè si tenim un full de ruta clar, possible i consensuat amb tots, i tothom és honest i no muten, s’evitarà molta conflictivitat i desgast estèril i per fi podríem tenir una legislatura raonablement estable.