La secessió de les elits

S’ha acabat la classe mitjana occidental?, es pregunta Christophe Guilluy al seu llibre Society. El final de la classe mitjana occidental. La resposta ha de partir d’una constatació: que la molta riquesa creada pel model neoliberal no ha estat ben repartida, sinó que ha passat en bona part a mans de la classe superior que viu a les grans ciutats, és a dir, d’una elit cosmopolita que ja no té pàtria. I, a més, la classe mitjana urbana professional, que ha contribuït ideològicament i culturalment al model econòmic liberal, també s’ha beneficiat en part d’aquest èxit. En canvi, la classe mitjana de professionals, obrers qualificats, pagesos, empleats, funcionaris, petits autònoms i jubilats que viuen majoritàriament en petites ciutats, pobles i zones rurals, on es creen pocs llocs de treball, ha quedat exclosa del repartiment.

Per primera vegada en la història, diu Guilluy, “les capes més modestes han deixat de viure a les zones on es crea la riquesa”. Per aquesta raó, Christopher Lasch ha denunciat la “secessió de les elits”. Una secessió que no és sols de la classe superior, sinó d’un bloc més ampli que inclou part de la classe mitjana urbana i que representa en conjunt entre el 20 i el 30% de la població. La conclusió és clara: una part minoritària de la classe mitjana, urbana i professional, ha passat a formar part de les elits, mentre que la resta –la part majoritària– es proletaritza i passa a formar part de la classe popular. Cosa que té una conseqüència important: les metròpolis neoliberals s’han integrat en l’economia mundial, però, a l’enriquir-se i homogeneïtzar-se socialment i culturalment, s’han aïllat de les seves zones rurals properes.

Aquesta secessió de les elits ha generat en elles un fort sentiment d’invulnerabilitat –o, pitjor encara, una sensació d’impunitat– que els fa creure que poden tirar endavant sense la col·laboració de les classes populars, a les quals ignoren i menystenen. El món és seu. Però no és així, ni mai ho ha estat. La sensació d’impunitat porta sempre al desastre perquè oculta la realitat. Els indicadors macroeconòmics, els índexs de creixement i l’acumulació de riquesa no han deixat veure un moviment de fons que estava a punt de provocar un tombant de la història. “Als abismes de les societats occidentals –escriu Guilluy en un article recent– les classes populars no havien desaparegut, sinó que estaven recomponent-se, tornant-se autònomes i preparant-se per al retorn. Aquesta intromissió, que la classe dominant denomina «populisme», no és més que la part visible d’un renaixement que va més enllà de la política” i s’endinsa en l’àmbit cultural. I, precisament per aquesta dimensió cultural del “populisme”, el desafiament de la gent corrent enfront del món polític, els mitjans de comunicació i una part dels intel·lectuals, havia assolit, ja abans de la pandèmia, uns nivells sense precedents. Però la pandèmia ha operat com un revulsiu d’aquesta realitat conflictiva, evidenciant la vacuïtat del model neoliberal i fent visibles de nou les classes populars –personal sanitari, pagesos, transportistes, repartidors, escombriaires...– sense les quals la societat no funciona.

S’ha d’aprendre la lliçó: les classes populars poden avui canviar la història, sigui per a bé, sigui per a mal. Així ho han demostrat la classe obrera britànica a l’imposar el Brexit i la pagesia francesa amb el moviment dels gilets jaunes. Aquests moviments reaccionen contra una societat individualista i atomitzada i aposten per un bé comú que no coincideix amb el de les elits. Cert que, a vegades, les classes populars es deixen entabanar per fatxendes i bocamolls titelles populistes, però això no significa que estiguin cercant un dictador (encara que el titella s’ho pensi), sinó tan sols un polític que els representi des de fora de la xarxa d’interessos imperants. La conclusió operativa a treure de tot plegat és que aquesta emergència de les classes populars ha de ser assumida com una oportunitat de superar el dogma neoliberal que redueix la política a la seva dimensió econòmica, defensa el lliure comerç com a solució per a tots els problemes i agreuja terriblement les desigualtats socials.