Els polítics, davant l'atipament de la gent

Després de l'èxit de la manifestació de dissabte, els catalans hem de demanar als nostres polítics justament allò que tenim seriosos dubtes que siguin capaços de complir: que comencin a gestionar la multitudinària protesta ciutadana prescindint d'electoralismes. Dissortadament, la imatge d'unitat que els dirigents de les diferents formacions amb representació parlamentària van saber donar rere la senyera que sostenien es va esvair tan bon punt es va dissoldre l'artificiosa capçalera. Durant una de les primeres valoracions públiques de la jornada que va fer com a portaveu del govern, el conseller Joaquim Nadal va voler subratllar que som on som per culpa del recurs d'inconstitucionalitat que el Partit Popular va presentar en contra de l'Estatut. Ni un mot d'autocrítica, cap reflexió sobre els errors propis d'un partit socialista incapaç de plantar cara a les contradiccions i als incompliments de José Luis Rodríguez Zapatero i que s'haurà d'esforçar molt per connectar amb el missatge d'atipament que dissabte es respirava d'un cap a l'altre del passeig de Gràcia. Però els socialistes tampoc són, en contra del que alguns ara pretenen, els únics que han de reflexionar seriosament sobre el principi i el final del procés que ha acabat amb unes expectatives retallades i una ciutadania indignada. CiU, el principal partit a l'oposició, ha de recordar que va ser Artur Mas qui, pel seu compte i prescindint del PSC, se'n va anar a Madrid a pactar amb Zapatero l'Estatut que ha acabat trinxat pel Constitucional.

A tots els pertoca la responsabilitat de buscar un mínim de consens al voltant de les exigències nacionals, si de veritat han entès que el país reclama un punt d'inflexió en les relacions amb l'Estat espanyol, un abans i un després que planteja unes regles diferents, uns objectius més ambiciosos i un llistó més alt. Les eleccions de la tardor no poden ser cap excusa per ajornar una vegada més aquest debat, perquè el que s'ha reclamat al carrer ja no és l'Estatut que vam votar en el referèndum, sinó la necessitat d'anar més enllà, de fer-ho junts, consensuant un mínim de punts irrenunciables per anar-los a defensar plegats a Madrid.

D'altra banda, la sentència del Constitucional obre una gens recomanable via a la judicialització de la vida catalana que podria desembocar en anys de litigis si, com és previsible, els contraris a qüestions com ara la immersió lingüística aprofiten els arguments que el tribunal espanyol els ha donat mastegats per començar a presentar recursos.