L’habitatge és un dret essencial

No pot ser. Que dissabte que ve els albergs tanquin les portes perquè s’ha acabat la temporada d’hivern i les nits ja no són tan fredes. Que mentre hi ha persones que moren al carrer (18 a Catalunya el 2020) i moltes més hi estan exposades a ser humiliades i agredides, als nostres pobles i ciutats es mantinguin buits desenes de milers de pisos, la majoria en mans de grans tenidors i capitals opacs. Que les administracions encara no hagin elaborat un pla de xoc per posar fi a la cruel indignitat del sensellarisme; no és pretext, ans al contrari, la Covid, i no és pretext, sinó un irresponsable handicap l’esgotadora i obscena cultura de la confrontació política que tapa les autèntiques necessitats. Que quedar-se sense sostre sigui degut a un evitable procés de desprotecció social; manca de recursos?: per a segons què! Que el patiment més fort recaigui sempre en la població vulnerable fins a l’extrem: famílies monoparentals, víctimes de violència masclista, persones migrades. Que, tot i les proclamades moratòries, a Catalunya es produïssin 5.737 desnonaments el 2020, el 19,5% dels de tot l’Estat. Que el postconfinament les hagi reactivat en escreix –la PAH Girona-Salt alerta que al llarg de les pròximes setmanes 16 adults i 18 infants corren el risc de quedar sense casa–. Que sigui tan difícil regular d’una manera justa els preus dels lloguers i frenar els abusos; l’habitatge, un bé de mercat?, depèn, abans s’hi ha de garantir l’accés a tothom. Que poderosos grans tenidors facin de lobby. No, no pot ser, calen polítiques valentes per defensar un dret essencial.