No pensem com ells!

L’odi, el menyspreu, l’hostilitat, l’agressivitat, el ressentiment, l’insult o la falsedat no han de formar part del nostre viure polític, cultural i social català. Tots aquests aspectes són estèrils, no donen res de res, són un erm, com una terra eixorca sense aigua, un lloc inhòspit, sense vida. Si responguéssim igual a l’Espanya excloent, entotsolada, massa vegades l’oficial, de fosca ombra inquisitorial i repressiva, nostàlgica d’un gloriós passat inexistent, podríem caure en un perill extrem. Acabar pensant com ells. Seria la derrota més profunda, mimetitzar la forma de ser de qui ens vol com a enemics. Pensar i viure en negatiu és malsà.

És des de l’afirmació, el diàleg, la controvèrsia i la discussió on hom ha d’arribar a acords polítics, econòmics i culturals. De passada enfortirem el gruix de la bona gent espanyola, que n’hi ha més del que voldrien els polítics i sectors autoritaris unitaristes de l’Estat espanyol, ara als de bona fe els tenen i mantenen obligadament silenciats i intimidats. Hem de ser positius des de la fermesa ideològica i política en tenir tota la raó del món en voler projectar el nostre futur, però també per llimar la barbàrie ideològica de l’espanyolisme rude i inculte. De cap més manera es pot definir qui defensa la violència, la trampa en la Justícia, qui s’escuda en la repressió i la censura vers qui són membres del Parlament català, un dels més antics del món.

Seria bo recordar una i altra vegada que els catalans com a poble ja som lliures de forma personal i interior, i també en gran part de forma col·lectiva, ja que, per damunt de la negació de l’Estat, ja l’hem exercida, la llibertat, com a nació lliure sense limitacions de ningú, sense por, en posar la papereta a l’urna pel referèndum. Ho som des del moment en què el conjunt majoritari de la societat no va obeir el poder intimidatori de l’Estat espanyol, quan malgrat la repressió violenta de la policia espanyola i la Guàrdia Civil va votar exercint l’acte més clar de sobirania possible. El dret a votar sobre el propi futur.

L’1 d’octubre del 2017 va ser un acte de sobirania de facto en fer cas omís de la prohibició de l’Estat espanyol de fer un referèndum. Les argúcies legals del Tribunal Suprem espanyol d’usar la Constitució com a eina “política”, en judicialitzar les reivindicacions de Catalunya, una vegada rere una altra, serveixen per reprimir, avortar, fins a arribar a empresonar i perseguir, a l’interior de l’Estat o a l’exili i al cor d’Europa, els nostres representants democràticament escollits. Acte pèrfid, sí, però que en democràcia no deslegitima el dret a decidir. Concepte avalat per l’ONU, i per la via dels fets, la UE. Més enllà del percentatge creixent i de vots favorables a la independència, prop del 52%, xifra ara tan bescantada pels partits unitaristes quan fins fa quatre dies deien absolutament el contrari, el que cal és ser propositius, positius i ferms amb els nostres principis innegociables, això és: respecte absolut als resultats electorals a Catalunya i amnistia per als nostres presos i exiliats polítics.

Hi ha una expressió a Llatinoamèrica que s’ajusta molt a la situació que viu Catalunya amb relació a l’Estat o el govern de torn. La dita denuncia que mai de la vida s’ha de “celebrar la violació amb el violador”. En el nostre cas és el mateix, el desig de silenciar-nos com a nació per sempre més, imposat de fa anys i panys –de forma violenta i salvatge per la dreta extrema i l’extrema dreta, o bé amb asfíxia lenta per la dita esquerra–, es repeteix amb la contínua promesa mentida d’una taula de diàleg. Ells violen repetidament els nostres drets i a la vegada volen que els fem la gara-gara malgrat no compleixin res del pactat des de la moció de censura que va expulsar del poder el govern d’un PP acusat de corrupció.

No hem de pensar com ells, traiem el millor de nosaltres per enfrontar-nos-hi des de la paraula, el dret col·lectiu, l’enraonar i, això sí, mai deixar de perdre el somriure, fins i tot quan hem de contestar amb un somriure desdenyós i la indiferència més absoluta quan ens ofenguin en extrem qualificant-nos de supremacistes, etnicistes o fins i tot nazis. Res d’abaixar el cap, res de rancúnies, res de ressentiments. Proposta política una i altra vegada, fermesa i convicció, passi el que passi, ens prometin el que ens prometin. “Una bondat perseverant venç els malvats”, afirmava Sèneca. Així ho anem aconseguint des de fa segles per damunt de totes les maleses sofertes. Fins i tot acollint els qui han fet de servidors d’ells i encara mantenint els braços oberts i sent receptius per aquells dels nostres que camí cap a Damasc encara no han caigut del cavall de l’engany de l’Espanya borbònica i tot el que això significa.