Miquel Borrell i l’ensenyament

Confesso que, amb els llibres, tinc una debilitat. Quan n’adquireixo algun, me’l guardo damunt la tauleta de nit per donar-li una ullada cada vespre i endinsar-me en la lectura en el moment oportú. El meu pare, que era fuster, coneixedor d’aquesta dèria, em va construir un capçal de llit especial en forma de prestatgeria per poder-hi col·locar millor les publicacions. Les vaig llegint, amb un cert ordre, i després ja passen a la biblioteca. Només hi ha un factor advers: llegir al llit no és fàcil, si vols estar ben tapat, i quan el llibre és voluminós costa d’aguantar-lo amb la mà, i acaba quedant postergat.

És el que m’ha passat amb el d’en Miquel Borrell i Sabater titulat Ens ho hem passat bé, que l’autor em va regalar fa cinc anys! He trigat a llegir-lo, però un cop agafat el ritme jo també hi he gaudit. He de dir que el títol, d’entrada, em va meravellar. Que un docent, després de la jubilació, asseguri que s’ho ha passat bé, avui dia, és un èxit. Sens dubte, un mèrit professional seu. Som molts els que, en els darrers temps, ens sentíem frustrats davant el menfotisme del jovent i la sensació que el que intentàvem donar no servia per a res.

No tot van ser flors i violes en la carrera docent d’en Miquel, però en línies generals, pel que explica, va deixar l’ensenyament satisfet de la feina feta. Em trec el barret. De fet, les memòries que ha escrit abracen tota la seva vida i són un prodigi de memòria i capacitat d’ambientació. Llegir el llibre és tornar a viure la nostra infantesa i joventut. Perquè tots som fruit d’una època que ell rememora amb tot detall evocant els productes de moda i les empreses que els fabricaven, els balls i les cançons, les pel·lícules, les noves joguines que sortien al mercat, els diversos automòbils, els personatges..., no es deixa res.

Molta part del que explica passa, evidentment, a la seva Santa Coloma nadiua, ciutat que conec bé i que, per això, m’ha fet seguir amb més interès els comentaris. I després també hi tenen el seu paper Girona, Sant Feliu, Breda, Anglès, és a dir, els llocs on va exercir. Al final del llibre arriba a una conclusió que comparteixo. Durant aquest temps –inclosos els cinc anys de retard de la meva lectura– s’han fet molts plans i reformes, s’han aplicat noves directrius i paraules, però el nucli bàsic d’allò que cal ensenyar és sempre el mateix. Llegint les seves asseveracions em quedo fins i tot més tranquil. Es revela, sobretot, com un home de sentit comú. Avui dia, a vegades, sembla que això ja no valgui.