Un esguerro

Ja està escrit abans que es pro­du­eixi. Facin el que facin, ja està deci­dit que el govern que acabi sor­tint, sigui demà, diu­menge, dimarts o d’aquí a dos mesos, serà un esguerro. Tant li fa que tri­guin dies com set­ma­nes. Ho pro­cla­ma­ran sigui quin sigui l’acord fins a impo­sar-ne el relat. Ai, el relat; sem­pre el relat! No és pas que el govern sor­tint no hagi donat motius per a la crítica. N’ha donat, i molts. Ni que el pre­a­cord d’ERC i la CUP –per rati­fi­car– sigui garan­tia d’esta­bi­li­tat. Ni que jun­tai­res i repu­bli­cans no hagin d’endreçar els gani­vets, més que superar des­con­fi­an­ces, si no volen aca­bar des­sag­nats. Tot això és tant cert com que l’uni­o­nisme no paeix el resul­tat de les elec­ci­ons. Per no dir que no l’accepta. Sánchez se’n fotia al Congrés amb la can­ta­re­lla del 20% del cens i de la baixa par­ti­ci­pació. Gra­na­dos blas­mava qual­se­vol acord dient que ERC dei­xarà les claus a dos par­tits anti­sis­tema, al més pur estil dels que acu­sen el govern espa­nyol d’estar segres­tat per comu­nis­tes, sepa­ra­tis­tes i filo­e­tar­res. Ábalos l’impug­nava abans de néixer dient que, de referèndums, ni par­lar-ne. I La Mon­cloa dei­xava anar el per­ti­nent avís per a nave­gants per boca de Maria Jesús Mon­tero. De la dreta i la ultra­dreta, no cal ni que en par­lem. Els soci­a­lis­tes, imbuïts encara per aquell efecte Illa que ens manava el relat –ai, el relat!–, fan exac­ta­ment allò de què acu­sen els inde­pen­den­tis­tes. S’abo­nen al vic­ti­misme, volen impo­sar el “girar full” al 52% que ha dit “inde­pendència” i neguen al sobi­ra­nisme la capa­ci­tat de gover­nar per a tot­hom, com si només ells, cos­mo­po­li­tes, en tin­gues­sin la capa­ci­tat. Per tant, acor­din, i que vagin dient.