Això no és una crisi de parella

Al principi no li donava importància, avui està gelós, demà vol saber on he anat. No era el tipus de relació que havia imaginat però ho atribuïa a coses de la convivència i es recriminava ser massa exigent o massa babaua, estava desconcertada i cada vegada més decaiguda. Es va quedar sense feina i va començar la batalla campal d’insults, crits i desqualificacions davant dels fills: gandula, mala mare, aprofitada, jo porto els diners a casa, jo mano. Però què diu? –pensava– No estem en temps de les àvies, nosaltres hem nascut en democràcia. Li va prohibir estudiar mentre era a l’atur, però no hi va renunciar i va assumir els retrets. La va acusar de comedianta el dia que, retorçada de dolor al llit, estava patint un còlic nefrític i ella mateixa va haver de trucar a l’ambulància. Li feia vergonya explicar-ho a les germanes, als pares, a les amistats, com és que li passava això si tenia una carrera universitària i havia rebut una bona educació a casa? Quan no ho va suportar més va començar a parlar-ne i se li va obrir el món: va prendre consciència que allò no era normal ni cap crisi de parella, sinó un maltractament psicològic, una de les violències més difícils de detectar, però molt destructives. Quan es va separar la va agredir físicament, no acceptava perdre-la. Es diu Àgueda i ara treballa com a psicòloga en desenvolupament personal. Va relatar la seva història en l’acte del 8-M organitzat per les unitats de violència sobre les dones de la subdelegació del govern per fer visible el que pateixen moltes altres com ella, menystingudes, aïllades, intimidades dins de casa.