Bruixes

L’edició en català és l’illot de supervivència lingüística d’un sistema cultural prim per definició. A vegades, però, ofereix obres menors que serien simptomàtiques, precisament, d’una gran literatura. Llibres petits que denoten que es pot escriure en una llengua minoritària amb consciència de pertànyer a una cultura universal. Dic això a propòsit de La caldera de les bruixes de Macbeth, una petita joia de recerca rigorosa i bon humor de Joan A. Oriol Dauder, un assaig pòstum publicat per l’editorial Quid Pro Quo de Pollença. Es tracta d’una informadíssima descripció dels vint-i-tres ingredients, un per capítol, que les malèfiques bruixes vessen a l’olla per escalfar el cap de Macbeth i convertir-lo en un assassí en sèrie. Com que són ingredients difícils de pair, l’autor recomana llegir un capítol diari com a màxim i adverteix que saltar-se aquesta posologia podria provocar “una raconada psicosomàtica”. Una cautela sensata si recordem que a l’escudella pagana no pot faltar un gripau, un pèl de ratpenat, un fel de boc, una escata de drac o, per descomptat, el fetge d’un jueu blasfem. I tot, és clar, ben amanit amb un bon raig de sang de mandril. L’erudició de l’autor no té límits i fa notar que Macbeth havia de ser obra d’un anglès perquè a la caldera de les bruixes no hi consta, contra els costums, cap fong. Els anglesos, ja ho sabem, són una raça micofòbica. O més ben dit: eren. Als anys setanta un boletaire il·luminat, Antonio Carluccio, va posar, contra tota lògica comercial, una botiga de bolets al bell mig de Covent Garden. Tothom se’n reia del negoci impossible d’aquell Quixot italià!. Avui dia, però, Carluccio’s és una reeixida cadena gastronòmica per tot Anglaterra. Si Shakespeare escrivís Macbeth avui, no es descuidaria de posar a l’olla de les bruixes la preceptiva amanita phalloides, barrejada amb un grapat de ceps d’en Carluccio, per dissimular. Segur.