Catalunya despullada (i 2)

La setmana passada em van quedar coses per dir sobre una situació que em preocupa i el resultat de la qual pot ser que tinguem avenços en el terreny polític però, en canvi, que Catalunya es trobi despullada econòmicament. O sigui, que darrere dels avenços polítics hi hagi un buit econòmic. I això seria molt greu, perquè aquest buit econòmic seria ocupat de forma immediata per empreses espanyoles no catalanes i per algunes d’estrangeres que seguirien els criteris que els donarien des de Madrid. Potser no valorem prou el que suposa la desaparició d’un sistema bancari amb arrels catalanes. Voldria explicar-ho una mica.

Els governs necessiten tenir sempre la seva esquena coberta si, per exigències del moment, es veuen amb l’obligació de disposar durant uns dies, setmanes o mesos de crèdit bancari amb una certa urgència. Això li passa a la Generalitat de Catalunya i a la Federal Reserve dels EUA. O sigui que passa a tothom.

Durant la Segona República i els anys de la Guerra Civil, la Caixa de Pensions va donar suport a les finances de la Generalitat quan li feien falta diners. És fàcil endevinar que una trucada personal del president de la Generalitat al director general de La Caixa era més que suficient per aconseguir el que es volia. En canvi, si el director general de la sucursal de Barcelona és castellà o basc, haurà de demanar autorització a la seva seu social per donar el crèdit, i així allargar el període de concessió fins on li sembli oportú. La vinculació entre els bancs i la Generalitat ha de ser molt estreta i mantinguda. A més, si no hi ha sistema bancari català, el govern central pot tenir una informació molt directa de la situació financera de la Generalitat i pressionar en un sentit o en un altre.

Al marge del sistema financer, la Generalitat ha de seguir de prop les empreses industrials, comercials o de serveis que s’instal·lin a Catalunya. Per ser efectiva, aquesta vigilància ha de suposar que la Generalitat pugui oposar-se a la inversió per les raons que siguin o bé afavorir-la per altres raons. En aquest segon cas, li convindrà molt sovint tenir diners a la seva disposició per oferir-los durant un termini curt a l’empresa que els necessiti.

Vam veure com la darrera refineria de petroli que s’instal·là a l’Estat espanyol va ser a Catalunya, i concretament a Tarragona. Com que Barcelona i l’àrea metropolitana eren els principals clients de productes petroliers, és fàcil endevinar que el govern central va castigar Catalunya amb aquesta ubicació.

La Seat, l’empresa industrial més important de Catalunya, es va instal·lar a la Zona Franca malgrat la voluntat del govern central de situar-la primer a Valladolid i després a Cartagena. A Valladolid va anar-hi la Renault pocs anys després i Cartagena no va ser acceptada per la Fiat italiana, ja que era una ciutat sense estructura industrial on no trobaria els empleats qualificats necessaris.

De casos com aquests, en trobaríem una pila, i gairebé fa vergonya d’explicar-los perquè poden fer pensar que estàs fent broma o que el govern central actua d’una forma gairebé infantil amb l’economia catalana, que és la més important de l’Estat. També sap greu fer-ho perquè no resulta agradable descobrir les vergonyes dels altres quan tu els necessites contínuament per altres raons.

Podria fer els articles 3, 4, 5 i 6 i quasi indefinidament sobre el mateix tema, però només m’interessa deixar clar que els polítics han de pensar en l’economia, perquè no es pot fer bona política sense una bona economia al darrere.