La resistència al nou cicle polític

Ens trobem en l’interregne de la investidura de Pere Aragonès. Al marge del resultat d’aquest dimarts, o d’aquí a unes setmanes, cal destacar que l’arribada d’ERC a la presidència de la Generalitat comportaria el començament d’un nou cicle polític que trencaria amb l’alternança sociovergent en el control dels principals ressorts de poder a Catalunya. I probablement això és el que provoca una por atàvica i molta resistència en algunes formacions polítiques. La greu crisi sanitària i econòmica no permet continuar amb les velles receptes. I, a més, l’independentisme ha de forjar una nova estratègia que ja no pot estar sustentada en la simple retòrica de retrovisor mirant al 2017. Sense oblidar ni l’objectiu ni el que va passar –la repressió ho deixa palès cada dia–, cal avançar. I això requereix nous lideratges. Aragonès va emergir amb el discurs d’investidura com un d’ells. No pas l’únic. Catalunya no és terra de messies encara que algunes formacions cometin l’error de forçar aquesta imatge dels seus líders. Calen lideratges compartits. Les urnes han donat un resultat clar: independència i reconstrucció social des de l’esquerra. Conceptes com serveis públics de qualitat, rescat social, feminisme, sostenibilitat ecològica, justícia social, autodeterminació i amnistia són ja al centre de les exigències de la societat. I Aragonès ho ha recollit. De moment només la CUP ha estat prou intel·ligent per falcar el canvi de cicle. Com tota aposta, el risc és inherent, però en política cal valentia i els cupaires han deixat la zona de confort del no a tot. Qui doni l’esquena o posi bastons a les rodes a aquest nou cicle polític no ho tindrà fàcil. Junts i En Comú Podem tenen tot el dret de defensar els seus plantejaments, però hauran d’explicar molt bé què és el que no comparteixen dels grans eixos de país d’aquesta nova etapa. O si l’únic problema és que l’encapçala ERC.