Per senti’l

Podria comptar amb els dits de la mà d’un manc les vegades que he llepat una turquesa. Després de palpar-te la fortalesa dels deltoides, que no només entren dins el percentil (un mot que sona a medicament per a la sordesa, com diria en Bruc, per senti’l) sinó que se’l salten, vull la turquesa que et penja del coll. Jo no prometo en va. Som al carrer. T’abaixo la cremallera de la dessuadora de color sotabosc de tardor i l’agafo. Surt com un far, llisa i lluent, amb aquell blau que em fa salivar. Me la passo per la llengua, la tinc a la boca mentre et miro els ulls fugissers que cada vegada ho són menys rere aquestes ulleres que hem de canviar per unes de muntura blava. Em sobta que em miris l’arrel dels cabells a l’alçada del clatell i en canvi trobo ben natural que m’apamis el cul amb una sola mà mentre pugem les escales infinites. Arribo a casa amb les neurones sobrevolant-te. M’atrapes amb la teva magna intel·ligència i amb un humor molt seductor. “Transició de fogueig a preescolar de foc”, saltes. Lliure de botes i d’ombra d’ulls, m’assec a l’escriptori, poso IcatFm i escolto en directe el concert pilot dels meus Love of Lesbian al Palau Sant Jordi, davant de cinc mil persones que em representen. Hi ha pocs dies en què volo a frec de cel amb dues proves de foc que són, alhora, dues portes a l’esperança: “Sí, saldremos de esta”, canta Balmes mentre edifico, a base de columnes, el meu Partenó particular que, avui sí, sap reflectir un dels oasis vibrants més bonics dels meus darrers anys. Vull multiplicar aquesta meva infinita ingenuïtat o, si més no, exigir-li a la vida un segon assalt.