De masovers a zombis

Si haguéssim de resumir la setmana passada amb dues paraules serien masovers i zombis. Comencem per explicar la primera. Un dels expolítics que té més incontinència verbal, fins i tot vorejant la imprudència, és Joan Tardà. Ha parlat de masovers i de senyors, amb molt mala traça. Deixi’m dir que no el conec de res i ni tan sols hi he parlat mai, així que només em recolzo purament en els seus escrits i, sobretot, en les seves declaracions i intervencions públiques, i sempre m’ha semblat un personatge extravagant. Quan molts d’aquí li aplaudien les seves intervencions a Madrid, la majoria de les vegades no m’hi sentia representat. És qüestió de formes i també de fons. En el grup d’ERC a Madrid Tardà ha creat escola i en Gabriel Rufián és el seu digne successor. El problema d’aquestes persones, que es creuen el seu personatge, és que de vegades es creixen en les seves sortides de to. En Gabriel Rufián amb les “155 monedes de plata” va mostrar que el sentit de la responsabilitat i de la prudència li és molt escàs. En Joan Tardà, amb els “senyors i masovers” d’aquesta setmana passada, també ens ha deixat veure les seves pròpies fòbies, les dels qui tenen un esquema mental incapaç de llegir la realitat social del país. I jo no sé el pes que tenen els dos piuladors dins l’estratègia actual del seu partit, però compadeixo Pere Aragonès quan sigui president i aflorin les contradiccions, perquè en més d’una ocasió es trobarà amb embolics pel foc amic.

Diuen que hi ha un “pressing Junts” per fer un govern ràpidament. No sé si se n’han adonat, aquests que volen forçar el procés d’investidura, del perill que correm de fer-los cas. Fins i tot el menys interessat en aquesta estratègia hauria de ser el candidat a president, perquè l’objectiu d’ell i de tot el seu govern, i de retruc nostre, hauria de ser constituir un govern estable, cohesionat, amb idees clares i sense interferències foranes ni contradiccions internes, perquè és l’única manera de poder tenir una estabilitat de quatre anys. Qualsevol empresa i institució important, quan té un horitzó de quatre anys, sap que necessita un projecte, un pla de govern, un full de ruta, en què quedin clars els objectius, els responsables i les dependències, així com, si hi ha divergències, un sistema per solucionar-les. Dissabte passat, al FAQS, l’Elsa Artadi va deixar clar quins eren els objectius per entrar en un govern i, de moment, en som molt lluny, si no és que hi ha un canvi radical, que no és a l’horitzó. Cal diferenciar un acord d’investidura del que necessita el país, que és un govern amb un acord de legislatura; i els països normals com Alemanya, de vegades han tardat mesos a assolir-ho. No podem fer més arrencades de cavall i aturades de ruc, ja ens hi juguem massa.

Voler unificar les forces independentistes a Madrid hauria de ser una necessitat imperiosa. La UE no vol que els diners que ens arribin, quan arribin, que això és més complicat, no serveixin per posar-los a empreses zombis; és a dir, empreses mortes que només subsisteixen gràcies a les subvencions de l’Estat. Des de la pandèmia, el govern espanyol ha fet una vintena de rescats, i per intuir com fan les coses a Madrid, agafem el cas de Plus Ultra. És una línia aèria que opera a Madrid, té quatre avions i una sola ruta. Des de la seva fundació no ha fet mai beneficis i només té el 0,1% de quota de mercat. En el Consell de Ministres del 9 de març el govern espanyol va aprovar-li un rescat per 53 milions d’euros, tot i que, segons el reglament, les pimes que el 2019 havien fet pèrdues no podien accedir a cap rescat. L’escàndol d’aquesta operació i la seva opacitat són tan grans que pot arribar a tenir efectes en les pròximes operacions de rescats. Amb tot això, encara és més important que els nostres representants a Madrid i el govern vagin units perquè, de masovers, podem passar ràpidament a ser zombis.