Nosaltres som elles

He vist Nación, film de la documentalista gallega Margarita Ledo Andión, i m’ha sabut greu que, potser, estigui condemnat a fer-se poc visible, com altres treballs per contribuir a la memòria d’aquells (tot i que, en aquest cas, s’ha de dir aquelles) que formen part dels vençuts i oblidats de la Història. Remetent a imatges d’arxiu, transitant entre el passat i el present, Ledo dona compte de la lluita de les treballadores de la fàbrica de ceràmica Pontosa, que, ubicada a Ponte Sampaio (Pontevedra), va tancar l’any 2001 sense pagar salaris endarrerits i indemnitzacions. Aquest va ser el tracte rebut després de treballar-hi tota la vida. L’empresa va vendre-ho a una immobiliària, que tampoc no va complir els acords amb les treballadores, que no han renunciat als seus drets. Fa un any que el cas està vist per a sentència. La impunitat d’uns continua sent un escàndol. El film explora la seva pròpia forma entre les imatges trobades i les creades, entre el testimoni documental i la pulsió poètica, entre les treballadores de Pontosa i la memòria d’altres dones. És així que, en un moment singularment emotiu i revelador del film, una actriu, Mónica Caamaño, recorda els noms de dones represaliades durant el franquisme mentre desbrossa un camí al bosc: “Nosaltres som elles. Els seus cossos ferits. Tornem a cridar-vos, pels vostres noms, perquè sigueu cossos en llibertat.” Després, havent parlat també de l’abús al cos de les dones fins a referir-se al seu propi cas, redefineix el terme nació com allò que es fa i vincula quan es “sobrepassa una tanca”, aquella construïda amb l’opressió, la violència i el silenci imposat.