Opinió

De set en set

Lenta, però segura

Aquesta setmana, si res no es torça, Catalunya rebrà un nou lliurament dels papers de Salamanca. La setena entrega de documentació d’un fulletó que fa dècades que dura però que no acaba d’arribar mai a la temporada final. El tema s’ha tractat en consells de ministres, al Congrés i al Senat, ha motivat manifestacions en contra a Salamanca, ha propiciat la creació de comissions d’experts, sentències de l’Audiencia Nacional i del Tribunal Suprem. Han estat anys de litigis, negociacions polítiques, mobilitzacions a totes bandes i, sobretot, anys de feina ingent de la Comissió de la Dignitat. I malgrat tot això, quaranta-cinc anys després de la mort del dictador, seguim tenint documentació confiscada l’any 1939 per les tropes franquistes i custodiada a l’Arxiu General de la Guerra Civil a Salamanca. És cert que hem aconseguit que la documentació confiscada anés arribant en petites dosis, però cada entrega ha estat com arrencar un queixal a la corcada dentadura de la democràcia espanyola. Que lluny queda aquell gener del 1978 quan Josep Benet reclamava al Senat espanyol la conservació de la documentació de la repressió franquista. I aquella expedició a Salamanca d’arxivers catalans el 1982 per fer inventari de la documentació. No deixa de ser sorprenent comprovar com de ràpid s’ha mogut l’Estat per obligar a retornar a Sixena unes obres d’art que havien estat legalment adquirides i que lent que es mou, en canvi, a l’hora de retornar una documentació espoliada per una dictadura. Ja ho diuen, Espanya és lenta però segura. Segura sobretot a l’hora de fer perviure els rastres de l’herència franquista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.